Conciliaquè?
Que Andorra és un país on el treball ocupa un lloc importantíssim en l’escalafó de prioritats dels seus ciutadans ningú ho pot posar en dubte. Els andorrans són gent a qui li agrada gaudir del temps lliure, evidentment, sobretot si està relacionat amb la natura, però per sobre de tot és gent treballadora, des de sempre, tot i que potser a partir de l’obertura del país al turisme aquesta mentalitat s’ha anat arrelant cada cop més en la manera de ser i ara per ara, agafar-se més de dues setmanes seguides de vacances resulta impensable per a la majoria. Quan a d’altres països és temps de vacances, a Andorra és quan més feina hi ha.
Fins fa un temps les temporades estrella eren l’hivern i l’estiu i encara que continuen tenint molta importància en els balanços econòmics, certament avui dia Andorra és un país atractiu durant tot l’any. Sobretot pel sector del comerç. Lluny de l’època on era porta d’accés a molts productes no accessibles a Espanya, el Principat, gràcies al seu sistema fiscal, ha sabut adaptar-se als nous temps i si abans l’alimentació era el sector més demandat, ara juguen fort d’altres com el de l’electrònica o el retail per continuar sent un destí predilecte pels turistes, ja sigui en estades curtes o llargues.
Això té conseqüències en tots els aspectes dels andorrans i residents. La nostra vida gira al voltant de l’horari laboral i conciliar aquest amb la vida familiar a vegades resulta d’allò més complicat. Perquè, a diferència del que passa a d’altres països com Espanya, els infants i joves andorrans o fills de residents continuen tenint pràcticament els mateixos dies de vacances mentre que la manera de gaudir-les dels seus pares s’ha modificat. Com deia a l’inici, no és habitual poder-se agafar més de dues setmanes seguides de vacances i això implica haver d’apuntar als fills a casals on poder-los tenir «col·locats»durant tot el dia mentre es continua treballant. Els comuns, així com centres privats de caire lúdic, ofereixen diferents activitats perquè infants i joves passin el dia entretinguts i alliberant de la supervisió als seus pares, que cada vegada passen menys temps amb ells. És el món en què vivim i acceptem les regles, però no per això hem de deixar de pensar que la premissa que diu que el que importa és la qualitat del temps que es passa amb els fills i no la quantitat és una fal·làcia. Ja us dic jo que soc mare, que això no és cert. Amb independència de la seva edat, els fills necessiten jugar, intimar i sentir que els pares estan allà, a prop, i això resulta molt difícil quan el temps disponible és poc.
En qualsevol cas, ja que juguem amb aquestes cartes, no s’entén que a vegades et treguin de la partida sense cap explicació. Em refereixo a certes llacunes que es produeixen quan, com per exemple, ja s’han acabat els casals però els infants encara no han començat l’escola. Quines opcions t’ofereix el sistema? Gastar dies de vacances. Si tens suport familiar, és a dir, si pots acudir als avis, genial, però si no tens suport familiar, estàs perdut i si són massa petit o et quedes a casa o te’ls emportes a la feina (si et fan el favor), i si ja són prou grans per obrir la porta de casa els converteixes en infants clau.
Tan difícil és oferir una alternativa lúdica per un parell de dies? Aquest any ja no estan a temps, però demano als que prenen les decisions que hi reflexionin de cara a l’any que ve. Al cap i a la fi, pagarem gustosos perquè els nostres fills estiguin amb amics en un espai lúdic en comptes d’enganxats a la televisió o al mòbil.