Amadeu Gallart Economista

Les visites comercials a Andorra eren alegres, era l’estiu, feia vacances, la clientela es mostrava amable...  A partir del 14 juillet,  tot Andorra bullia, amb el turisme es parlava un francès simpàtic, entenedor, i el país brillava al llarg d’aquest període tan benigne. Una part de les meves retribucions com a secretari patern, era una bona passejada per terres andorranes, pujar des de la Seu amb la Hispano Andorrana on et trobaves uns cobradors-propietaris tant atents com el Pol de Sant Julià, el Molné de la Massana i l’Isern, un andorrà resident a la Seu. Em feia molta gràcia el bitllet de l’autobús de línia:  entre la Seu i la barra de la frontera hi constaven gairebé deu parades teòriques i jo esperava amb delit que la baluerna motora hispano-andorrana en fes unes quantes; vana esperança, només parava  a Anserall, i algunes vegades a la Farga de Moles. 
Per anar a Encamp podíem elegir entre la mateixa Hispano Andorrana o els autobusos de l’Huguet que feien un itinerari més difícil orogràficament, entre Sant Julià i el per a mi llavors mític i inabastable, l’Hospitalet-près-l’Andorre, tal i com s’oferia al cartell del parabrises. També a vegades, el meu pare recorria a la solidaritat comercial de dos companys urgellencs que feien també la ruta andorrana, l’Alís i el Nandin, bons amics seus. Alguna vegada ens arribàvem caminant a la FHASA —la companyia hidroelèctrica constituïda en època republicana amb treballadors sindicats a la CNT— i en aquells moments, per a nosaltres —aliens a les conflictivitats hidroelèctriques entre l’empresa i el Consell General—, bons clients de bocois de vi i de caixes de xampany en èpoques festives. Arribant a Encamp, agraïa moltíssim la salutació que ens feia l’edifici de Ràdio Andorra que em feia pensar en aquella veu tan amable de «aquí Radio Andorra» que igual saludava als francesos satisfets com als pobres catalans, assedegats de notícies de canvis, canvis que jo pensava que només eren cosa del meu pare i del metge Farràs.
A Encamp, un dels millors clients era el Miquel Alís, d’un hotel  que portava la mateixa família Alís. També era el lloc habitual per dinar: calia afavorir els bons clients. Malgrat la bona relació existent jo entrava en aquella casa amb el cor una mica encongit perquè eren clients regulars de barrils de vi. I no hi ha res més inconstant que la qualitat d’un  vi de barril. I com era normal, el producte, si bé que feia el seu fet, ser ingerit per la clientela, mai no arribava a mantenir les qualitats suficients per a la total satisfacció del comprador. Jo hagués preferit que la comanda fos de caixes de xampany o de vi d’Alella, però una cosa anava per l’altra. I el meu pare, que sempre portava una tira de sofre, el lluquet, recorria a aquest element d’agressivitat olfactiva però que miraculosament, salvava la situació i el vi del barril romania consumible. A cal Alís, que recordo amb afecte, acabaven encomanant més barrils, en proporció a la temporada esperada, malgrat que cada any opinaven, segons una tendència del realisme andorrà , que era un 10% més dolenta que l’anterior.
Un altre establiment que m’atreia profundament era la fusteria de cal Tresà. La porta era oberta però no hi trobaves ningú: el meu pare em deia que era la casa d’un ex síndic d’Andorra, el càrrec que llavors ostentava Francesc Cairat. Al crit de Tresà! apareixia el fuster, l’ex-síndic nomenat la tardor del 1933, amb bona cara i saludant jovialment al meu pare. Li feia la comanda, usualment d’aigua de vichy i comentaven la jugada. Quin greu de no haver-lo fet parlar del combatiu síndic Roc Pallarès i de l’any de la revolució andorrana del 1933, que llavors, el 1956, no quedava pas tant llunyà...
I després de visitar l’Hotel Oros, l’Hotel Rosaleda, el Guillermo Riba, el Bar Boliche i cal Joan Antoni, anàvem al comerç de la Vdª Llop. Aquest nom m’impressionava i temia trobar-me una persona feréstega, tot el contrari de la persona ordenada i amable que era. La veritat és que  a mi, Encamp, em feia un cert respecte, tant pel comerç  amb el nom de llop com perquè al Carnaval —festa llavors considerada pecaminosa a la Seu—  celebraven l’enigmàtic ball de l’ossa ; en ambdós casos m’aclaparaven les figures d’animals tan ferotges, tan mal avinguts amb l’ambient encampabadà que jo coneixia.