Seguint els passos d’Emilia Pardo Bazán
El meu següent destí a Galícia va ser el poble d’Oleiros on vaig visitar el Castell de Santa Cruz que José Quiroga Pérez de Deza va comprar per construir una residència d’estiu en què l’escriptora i el seu marit vivien algunes temporades d’estiueig. El castell es troba en una petita illa a la qual s’accedeix per una passarel·la de fusta. L’edifici principal ara és un museu i biblioteca sobre temes d’educació ambiental. També amb uns jardins, un colomar i una capella. Des de l’illa es tenen unes precioses vistes marítimes i al lluny es pot albirar el port de La Corunya i la seva ria.
Més tard, vaig anar al Centre Cultural i Museu Os Oleiros, un museu on es podia veure una col·lecció de ceràmica amb peces de totes les regions d’Espanya. Algunes d’elles molt curioses com un tirallet matern.
A l’endemà, vaig estar a La Corunya per visitar la Casa Museu Emilia Pardo Bazán on també es troba l’Acadèmia de la Llengua Gallega, passejar per la ciutat i apropar-me als jardins de Méndez Núñez per veure l’ imponent estàtua que li han dedicat en aquesta ciutat a l’escriptora i realitzar algunes compres en llibreries.
Per acabar amb la meva visita a Galícia vaig anar a Sanxenxo que pertany també a la província de Pontevedra a veure el pazo de Miraflores. Allà, també hi havia una estàtua d’Emilia Pardo Bazán amb una frase de lloança a la bellesa d’aquesta localitat i al pazo o torre de Miraflores escrita per la pròpia escriptora. També vaig poder gaudir d’uns meravellosos paisatges i, per casualitat, cercant un lloc per dinar, vaig anar a parar a un poble pesquer que va ser un gran descobriment per la seva bellesa. Combarro és un poble dels més bonics que he vist i vaig poder constatar que és un dels millors exemples que es poden trobar d’arquitectura rural a Galícia. Allà, en el conjunt històric es poden veure hórreos i cruceiros a la mateixa vora de la mar, ja que es troben situats a la vora de la ria de Galícia, i estrets carrerons conformats per escales des de les quals s’accedia a les cases. Alguns d’ells són, fins i tot, utilitzats com petits restaurants. Em va fer gràcia veure un hórreo amb sol dues taules dins, però no vaig poder menjar en cap d’ells perquè hi havia tant turisme que estava tot reservat. Com a curiositat, assenyalar que en el cas dels cruceiros de Combarro (excepte un), la figura de la Verge que hi ha esculpida a les creus sempre està orientada a la mar, mentre que la de Crist, mira cap a la terra i, a més, també es pot observar un petit altar de pedra col·locat davant de cada un dels cruceiros.
Després de quasi dues hores d’espera vaig aconseguir menjar a la terrassa d’un restaurant a la banda de la mar. Va ser una experiència meravellosa menjar una gran mariscada sentint el so de la mar que banyava els mateixos fonaments de l’edifici. Per descomptat, si aneu a visitar Galícia us recomano Combarro com una visita imprescindible d’aquesta preciosa terra. I aquí acaba la meva visita a Galícia.