Deixo les xarxes
Doncs sí, ara que tots estem ben enganxats a les xarxes socials, són molts els que s’adonen de l’esclavitud que suposa tenir que estar constantment publicant la teva vida als demés o xafardejant i comentant la dels altres, de manera que estem veient últimament com molts influencers, personatges coneguts i altres criatures, que habiten aquest univers digital a totes hores, han dit prou i han decidit allunyar-se d’aquesta droga que els estava consumint. Davant aquest fet, les preguntes que ens poden venir el cap són: per què? Què ha passat perquè les xarxes socials hagin passat de ser d’allò més excitants, a allò més angoixants? Quina és l’explicació o el motiu per el qual molts han optat per retirar els seus perfils, prendre’s un descans o simplement desaparèixer.
No és cap secret, que l’ésser humà és curiós, per això aquests canals gaudeixen d’un públic assedegat de conèixer què fan els famosos, els no tan populars o el veí del costat, som així, tafaners per naturalesa, per tant no és d’estranyar l’èxit que han suposat en aquesta nova era de transformació digital i capitalisme de vigilància.
Un altre factor clau pel que han triomfat i tothom s’ha sumat al carro d’aquesta exposició social, és precisament la vanitat, qui més qui menys té quelcom de vanitós per les seves venes, aquest adjectiu que està vinculat a allò insubstancial, a l’arrogància i a la supèrbia, ha trobat en aquest hàbitat la seva màxima expressió i campa al seu aire, sense cap mena de pudor.
Però és que si observem detingudament el comportament dels usuaris que desfilen per aquests espais virtuals ens adonarem que els set pecats capitals, estan molt presents en aquestes plataformes, potser el de la vanitat és el més evident, però no és l’únic, la ira entra en escena desplegant tota mena d’improperis amb els emprenyadors haters, que són aquelles persones que mostren sistemàticament actituds negatives i hostils davant de qualsevol assumpte, la paraula odiador (que ja ho diu tot) inunda internet i permet que aquests cibernautes difamin, menystinguin i critiquin destructivament per esport i diversió.
La Mandra no es queda enrere, com diuen els italians el «Dolce far niente», el dolç plaer de no fer res, s’exhibeix sense vergonya en platges, embarcacions, destins paradisíacs i llocs inusuals. Per suposat no podia faltar l’enveja, aquest sentiment o estat mental per el qual experimentem dolor o dissort, per no posseir nosaltres mateixos, el que tenen els altres, ja siguin bens, qualitats o altre classe de coses tangibles e intangibles. I que me’n dieu de la gula, no deixem de veure suculents plats, tiberis de tot tipus i menjar per tot arreu, perquè atrau tan quan es fa un bon àpat, fer la foto corresponent i pujar-la? Doncs no sabria trobar un argument consistent per aquest comportament, però és casi com una espècie de ritual per tots aquells que en algun moment tenen l’oportunitat de regalar-se un bon àgape.
En aquesta autopista de perdició no pot faltar tampoc l’avarícia, quantes més riqueses, possessions, cases, cotxes, vaixells, joies, vestits i demés aspectes luxosos, que denotin que la vida et va a les mil meravelles i alimentin l’ego millor, és a dir s’adopta una identitat en la que es crea un «jo» amb el que la persona s’identifica i que arriba a creure i a sentir com la seva pròpia identitat o ser. En aquesta llista de top set, no ens podem oblidar de l’orgull, que busca constantment l’ atenció i el reconeixement dels demés, com ja he comentat a través d’aquesta obsessió pel «jo», el que faig i el que em passa, cercant desenfrenadament l’honor, la gloria i el poder. Per últim, però no per això menys important, reconeixem la luxúria en cada imatge, en la que es mostren cossos forts, atlètics, esvelts, siluetes, que semblen esculpides per deus, acompanyades de postures insinuants, semi nues, suades, mullades o picants, per provocar el desig sexual dels diferents mortals, que les observen embadalits com qui admira una obra d’art, que sap que no podrà posseir mai.
De manera que aquesta galàxia virtual plena d’estrelles, moltes d’elles estrellades, és el mirall que reflecteix una falsa realitat, plena d’insatisfacció, infelicitat i frustració, en la que afloren moltes de les misèries humanes, si saps veure mes enllà de la superfície i adoptes una mirada critica, és per això que crec que molts dels que en un principi ens vam sumar entusiasmats aquests festival de compartir experiències, vivències i histories, ara ens replantegem o ens qüestionem si això és tan bo com ens pensàvem o estem sent arrossegats cap a un estil de vida que potser no és el més sa i perquè ho dic, doncs perquè si ho analitzes amb una mica de criteri, per exemple la paraula amic s’ha devaluat. Tinc tants amics el facebook, fals totes aquestes persones són conegudes i de vegades ni tan sols això, simplement augmenten un número que fa que les teves publicacions tinguin una major difusió o repercussió, és que aquest influencer d’Instagram té tants milers de seguidors i? La majoria absolutament estranys per ella o ell i es tornen bojos per un like d’algú de qui no saben ni com és la seva cara? Twitter s’ha convertit en allò veritable, on tothom expressa bajanades a veure qui la diu més grossa, mare meva si ens cobressin per paraula no en quedava ni un. Els you tubers resulta que ara són els reis del mambo i el màxim paradigma de com guanyar-se la vida jugant a videojocs, fascinant oi? I si busques la definició de tiktoker, resulta que és un creador de continguts a tiktok, caracteritzat per ser una celebritat en aquest canal i comptar amb un gran volum d’adeptes. I ja per acabar d’al·lucinar del tot veus com tota aquesta fúustria i viure de tots nosaltres sense produir, ni crear res, només exhibint les seves inconsistents i supèrflues existències.
No sé com ho veieu vosaltres? Seríeu capaços de deixar les xarxes per salut mental? Quin dilema, Sòfocles va dir «nada grande acontece en la vida de los mortales sin una maldición». Ahí ho deixo...