Les meves llàgrimes són més sinceres
Un dels principis més celebrats del filòsof i economista britànic John Stuart Mill (1806-1873) estampa que: «L’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres».
Vindria a ser útil per justificar de privar algú de llibertat per raó de la seva perillositat, d’obligar-nos a dur el cinturó de seguretat mentre conduïm els cotxes que considerem nostres –els quals són espais privats que, d’alguna manera, ens havíem pensat que ens pertanyien– o, més recentment, establir la vacunació forçosa de tothom, perquè som encara en plena pandèmia, molt lluny de la immunitat de ramat tan anhelada i a la qual s’al·ludeix tan sovint.
Hi ha qui reclama, però, la llibertat de no vacunar-se contra el coronavirus que ens ha dut la Covid-19 o de no vacunar els seus fills menors d’edat, qui creu que les presons haurien de ser abolides, qui definitivament no du cordat el cinturó de seguretat per convicció i no pas per temeritat, qui només se’l cordarà per estalviar-se una sanció i també qui se’l trossarà en un utilitari petit, perquè no s’hi troba gaire segur i tem morir, però mai quan faci un viatge llarg en autocar.
Hi ha qui confon un autocar mitjà, en què amb prou feines pots entaforar el cul al seient que t’ha tocat, amb el vagó-cafeteria d’un tren de llarg recorregut on sembla que tothom es trastoqui desesperadament com per anunciar que també sap tenir vida social; qui creu que la robustesa del seu automòbil totpoderós li proporcionarà constantment un salconduit –en principi de perfil inqüestionable– per salvar la vida –la seva!, la dels altres si de cas ja es veurà– en qualsevol sinistre; qui, mentre enarbora la bandera de la llibertat, no entrepussa, no s’esberla el cap i no s’atura a pensar també, i més que mai, en la llibertat i en la salut dels altres.
No soc. En realitat, no som d’imposar.
En una societat petita i vulnerable com la nostra, ràpidament quedem assimilats i atomitzats per tot allò que succeeix enllà de les nostres fronteres. Els que tenim una certa edat, i hem crescut entre restriccions en blanc i negre, en bona mesura, inevitables, i imposicions, en bona mesura, normalitzades, ara fem mans i mànigues per digerir aquell empatx.
El pas del temps ens ha ensenyat que l’art de la prèdica té futur si es vincula amb l’exemple i no amb l’amenaça, si ensenya i explica en comptes de renyar i de reprendre.
Ignoro si en època de tiktokers, d’influenciadors, de youtubers i de pandèmies de tentacles infinits, es pot parlar encara de fronteres, ni que sigui de les pròpies, de les mentals.
Però, ara, amb l’actualitat prostituïda per les guerres que se succeeixen al nostre planeta –no només la que totes les plataformes i mitjans de comunicació exhibeixen darrerament– ha quedat clar que el món és un indret hostil i que ignorar-ho té un preu molt alt.
Amb la seva política exterior erràtica, Occident ha esmicolat moltes esperances d’altres cultures i creences, però també s’ha autoimmolat internament, perquè mentre uns ens oferim generosament a acollir refugiats altres amaguen el gran botí que els representa produir i mantenir la indústria de la guerra. Té poc recorregut voler fer conviure tanta contradicció: escalada armamentística versus control d’armaments, diplomàcia versus atrocitats, religió de pau contra drets humans, acollida de llops transvestits de multiculturalitat...
De vegades no hi pensem prou, però ens hem convertit de nou en éssers profundament irracionals. Hem retrocedit a la caverna de la història en els quefers de la vida quotidiana però també en el laberint incessant de la política: la meva crispació, les meves reaccions, les meves llàgrimes són més sinceres i valen més que les teves; la violència gratuïta la sobreposaré a la mediació i a la reflexió; la virtut em generarà conflictes, per la qual cosa no l’aplicaré.
Imagino que és per realitats com aquestes que retrona en el meu cervell extenuat la veu recuperada del valuós director i productor cinematogràfic nord-americà d’origen austríac, Billy Wilder (1906-2002), quan diu: «Cap bona obra es quedarà sense càstig».
Segurament –i amb força por a equivocar-me– diria que, si bé per poc marge, encara som majoria els que pensem que si mai pots fer una cosa bona per a les persones tens l’obligació moral de fer-la, perquè és el camí directe, inqüestionable i natural d’avançar tu i de fer-les avançar a elles. En realitat, les mal anomenades «generacions futures», la tantes vegades idolatrada humanitat –que no et recordarà ni sabrà gran cosa de tu– es mereix gaudir d’una vida amb més oportunitats que les que nosaltres vam tenir, encara que ens aclapari la nostàlgia de no haver-les pogut assaborir també.
No estic convençut del tot, però, que la humanitat –la petita part de la humanitat de la qual ens hauríem de sentir corresponsables: la que viu, la que s’educa i la que procura obrir-se camí cap al món des d’Andorra– rebi de nosaltres el llegat d’unes millors condicions.
La velocitat de vertigen a la qual va, perquè la seva vida va molt més ràpida que la nostra a la seva edat, i la contemporaneïtat que li tocarà de viure amb un més que probable xoc d’inabastables conseqüències interculturals, ètniques, ètiques, de salut pública i de seguretat ciutadana –encara per determinar– apunten que cal centrar els nostres esforços i energies cap a la proximitat, l’anticipació, el govern digital, la transparència, en evitar l’analfabetisme tecnològic, en promoure la interconnexió entre persones i generacions i, de manera decidida, en facilitar l’accés de tothom a una gestió electrònica, eficaç, real i immediata, davant de qualsevol organisme o empresa, sigui públic o privat. I no continuar-ho proclamant com un titular de premsa política sinó com una obligació que cal assolir. I que ara mateix a Andorra no tenim.
15 anys de xarxes socials, i especialment de Twitter, ens han permès avançar. Molt o poc. En funció de la nostra experiència individual i, sobretot, de la nostra experiència col·lectiva. És precisament en aquest darrer estadi on rau l’interès de crear sinergies, valor i plataformes d’intercomunicació. A la vida, tota tria implica una renúncia. Si triem estar interconnectats, estem triant teletreballar, compartir, fer xarxa, organitzar-nos nosaltres, buscar de reptar-nos diàriament per superar-nos i buscar de saber –no només quan hi hagi campanyes electorals amb mítings exhaustivament estudiats– què defensen i què voten al Consell i al Comú els que diuen que ens representen.
Sense aquesta interconnexió i aquesta immediatesa, la transparència fuig i regna l’opacitat. I la gent vol cada cop menys rodes de premsa i menys entrevistes. En política i en qualsevol altre àmbit de la vida.
S’ha vist recentment a l’Estat espanyol en l’esfera esportiva, quan grans figures han preferit passar-s’ho bé i jugar a ser estrelles en un canal d’un youtuber que sentir-se interrogats en una entrevista tradicional. Sorneguerament se sap que a l’esport no s’hi va mai a fer política, però que l’esport arrossega persones i passions i que els polítics necessiten nodrir-se’n. De les unes i de les altres.
Les disjuntives ens acompanyen sempre: mentre a uns ens sembla que la digitalització ens supera, d’altres consideren que amb ells tot va començar, que no hi ha passat, ni a l’institut ni a la feina ni a la universitat, que cal fer via amb l’aprenentatge i la reflexió, perquè tot el que existeix existeix en tant que és a les xarxes, però especialment quan ells decideixen que té èxit en la vida virtual, la que s’han construït a la seva conveniència. El món digital, una extensió de la seva epidermis.
És obvi que el jovent madura i que podrà desfer senders avui impracticables per procurar demà de tornar-los a caminar, i disposar de l’oportunitat –que no sempre aprofitarà, com tampoc nosaltres no sempre l’aprofitàrem– d’entendre que una equivocació i la correcció ulterior no són necessàriament retrocessos sinó viaranys que, ben aprofitats, ajuden a créixer.
Que per a persones de tota condició, persones en risc d’exclusió, amb dificultats d’adaptació..., en base al seu tempo, al seu espai, a l’acompanyament que rebin, la digitalització els permeti de ser valorades i de veure premiat el seu esforç en el seu punt just, probablement no s’ha dit prou encara. I que les posicions aconseguides ja no s’hagin d’escalar necessàriament a base de duríssims cops de colze, tampoc.
La digitalització pot permetre apropar-nos o provocar que ens allunyem definitivament els uns dels altres, com la vida mateixa, en què, com a éssers socials que som, formem els nostres grups de supervivència però és improbable que arribem mai a entendre’ns amb tothom; pot servir per apartar persones i grups respecte dels organismes públics i dels seus gestors o podria provar que l’Administració fes l’esforç d’entendre’ls, d’acollir-los, de servir-los. Occident l’hauria d’utilitzar per reforçar el seu model de democràcia i millorar la participació de ciutadans i d’electors en el control dels seus polítics electes, permetent l’accés de tothom a una gestió pública i dels reptes polítics més immediata i participativa.
Seria allò d’ «...evitar que perjudiqui els altres», que demanava John Stuart Mill, mentre el món sigui món.
El politòleg estatunidenc Francis Fukuyama (1952) va pronosticar, després del col·lapse del comunisme, que «som davant el final de la Història». I no. Només la Història en majúscula dels moviments polítics, de les sigles i de les ideologies va tocar i toca fons. Però, les persones no estem en decadència. Ni individualment ni col·lectivament. Ara bé, mantinguem-nos desperts per evitar que no es malbarati el nostre llegat, la nostra sobirania, la suma de les nostres identitats, de les nostres llibertats.