La nit més llarga
Dintre de molt poques setmanes es complirà el vintè aniversari dels atemptats del 11-S, uns tràgics successos que segons els historiadors van donar pas al nou ordre mundial del segle XXI. Aleshores i per represàlies, els Estats Units van expulsar els talibans del poder a l’Afganistan. Molts es pregunten si l’Estat Islàmic es rearmarà gràcies a l’actual reconquesta del país per part dels fonamentalistes. Ara mateix però, més enllà de tots els interrogants que susciten aquests fets, el terror s’ha instal·lat de nou a les llars afganeses.
Dol pensar en la situació de tots aquells que no tenen possibilitat de fugir i en el que els espera. Dol llegir el testimoni d’una jove estudiant anònima quan ens explica que es veu obligada a cremar d’amagat els seus llibres i els seus títols, aconseguits amb esforç i il·lusió, confrontada ara a un futur inexistent i a la por, terrible, de ser violada. Dol pensar que aquesta mena de salvatge injustícia ocorri en el nostre món, i el que més ens sobta és que això que ens sembla un malson, representi el dia a dia real de moltes persones.
La nit més llarga s’abat sobre la ciutadania d’Afganistan, especialment en els col·lectius més vulnerables, és a dir les dones, els periodistes i els col·laboradors de les potències occidentals. Resulta trist pensar que la geopolítica, amb els seus interessos, entrebancs, reptes i desencerts, es desplega en el tauler de les nacions com una gegantina partida d’escacs que sovint acaba sacrificant als seus peons, entre els quals, la mateixa integritat i dignitat humanes.
Per altra banda, des de la nostra realitat, podem comprovar com les xarxes socials continuen difonent continguts amb el seu simplisme habitual, per no dir papanatisme. Així doncs molts hem pogut descobrir per primer cop alguna de les instantànies de joves afganeses que la fotògrafa d’origen suís Laurence Brun va realitzar l’any 1972 a la capital, Kabul, i que aquests darrers dies s’han convertit en un fenomen viral. La mateixa autora de les imatges, en reacció als comentaris desplaçats i fora de lloc, s’ha afanyat però a declarar que aquestes van ser preses en un barri específic ja que les joves somrients, amb minifaldilla i els cabells voleiant, pertanyien a la classe benestant que era la més occidentalitzada.
Aquest tema no resulta baladí: la distorsió de la perspectiva, el desconeixement de l’altre diferent, representen un seriós obstacle per a resoldre qualsevol conflicte. El filòsof, politòleg Sami Nair, especialista en temes relatius al Orient-Mitjà i a les migracions, ja ho ha subratllat en nombroses ocasions, la democràcia no es pot exportar sense tenir en compte la idiosincràsia cultural i social d’un país. Tampoc es pot imposar per la força, ja que aquest fet genera oposició i rebuig, i es pot veure com un atac a la sobirania nacional. Tal com apunta Nair és el que ha acabat succeint a Afganistan, decantant l’equilibri de forces de forma rotunda. A més el paper dels Estats Units està sent analitzat pels seus aliats amb lupa. A ningú se li escapa que la política interna d’aquest país té conseqüències a milers de quilòmetres de Washington. Segons es fa ressò part de la premsa nord-americana l’actual president dels Estats Units Joe Biden s’ha trobat en aquesta situació a causa de les actuacions del seu antecessor. Trump havia expressat la seva admiració pel caràcter guerrer dels talibans tot reduint dràsticament els seus efectius en el país, tota una bomba de rellotgeria per al seu opositor, no entrarem però a determinar si aquesta va ser una decisió calculada o no, el cas és que el joc segueix i que els peons cauen de forma inexorable.