Alba Llacuna Periodista

Com cada cita olímpica, després dels Jocs Olímpics se celebren els Jocs Paralímpics. Un mateix esdeveniment –d’àmbit mundial–, però amb la realitat ben diferent. D’entrada, la cobertura mediàtica i, després, l’impacte que tenen els resultats en aquests esportistes.
Com qualsevol esportista olímpic, els paralímpics també han d’aconseguir les marques mínimes per poder participar en la cita olímpica. Gairebé ningú, per no dir ningú, informa d’aquestes competicions ni dels resultats que s’obtenen; amb molta sort i, en canals especialitzats d’esports, fan algun que altre reportatge d’aquestes proves, sobretot, focalitzat en algun esportista que marca la diferència per algun motiu. En cas contrari, és missió impossible veure en directe una competició de persones amb discapacitat, que no sigui la cita olímpica i aquesta amb reserves.
Ja en la cita olímpica, la cobertura mediàtica no és la mateixa. Si en els jocs, les cadenes televisives que tenen els drets d’emissió ofereixen una programació en directe d’entre 10 i 14 hores diàries, amb els paralímpics queda reduïda a la mínima expressió. Torna a ser complicat veure la prova en directe i, normalment, la seva emissió queda relegada a una cadena secundària i/o especialitzada en esports. El mateix passa en els mitjans escrits, el desplegament i l’espai dedicats a les dues competicions no és el mateix. Si amb els Jocs Olímpics cada dia hi ha un especial d’uns quants fulls, amb els paralímpics, en moltes ocasions, per no dir en tots els casos, ja no hi ha fulls especials, sinó que s’incorpora en el cos del diari com a notícies i, gairebé sempre, al final del diari. Només en casos puntuals pot quedar més destacada, però resulta més complicat.
L’audiència i els lectors, on s’emparen els mitjans de comunicació per dedicar més o menys temps, no és excusa. És un peix que es mossega la cua. Com menys difusió es fa d’aquests esports, menys interès hi ha. És exactament el mateix que succeeix amb els minoritaris, que pràcticament, per no dir nul·la, no tenen cobertura mediàtica i només en sents parlar quan arriba la cita olímpica, així com es descobreix els seus esportistes. Qui sent a parlar de Teresa Perales o Jon Santacana, per citar només  dos, però que es pot fer extensible a molts altres, si no són per la seva presència en els jocs?
A banda de la difusió en mitjans de comunicació, també hi ha una diferència clara en l’impacte que tenen els resultats en els esportistes. No parlaré del tema de beques ni ajudes, que no són les mateixes, sinó dels recursos que s’hi destinen a aquests esportistes per poder progressar en la seva carrera esportiva. Potser, dins dels paralímpics, la natació és l’esport més ‘semblant’ al que es pot veure en els Jocs Olímpics. L’ús de les piscines i els seus entrenaments són pràcticament similars en els dos casos, a banda de les adaptacions que requereixen, si cal, les seves necessitats. En altres, com el cas de futbol per a cecs o bàsquet en cadires de rodes, entre molts altres, les poques instal·lacions i/o clubs que ofereixen la possibilitat de poder practicar les disciplines esportives a persones amb discapacitat dificulten, i molt, que aquestes persones puguin prosperar en la pràctica de l’esport i dedicar-se de forma professional. Les exigències, però, són les mateixes que per als els seus companys dels Jocs Olímpics, mantenir la marca i el nivell per poder gaudir de les ajudes econòmiques.
Si a mesura que van caient medalles, és molt habitual veure rebudes multitudinàries i institucionals als esportistes olímpics, amb els paralímpics és inexistent. Només els clubs, sense que transcendeixi i amb petit comitè es fan aquests reconeixements pels resultats obtinguts.
Aquesta és la realitat en els països desenvolupats, on aquestes persones estan integrades al 100% dins de la societat, en gairebé tots els àmbits. Un fet totalment oposat en els països en via de desenvolupament o en guerra on aquestes persones queden en l’oblit o, fins i tot, marginades. L’últim exemple és el de l’Afganistan, que ha vist com totes les esperances dels seus esportistes paralímpics de participar en la cita han desaparegut amb els esdeveniments que han passat dins del país i que ha acabat amb el retorn al poder de l’islam més extremista. Un exemple, només, del que succeeix en aquests països on la representació en els Jocs Paralímpics és molt escassa o nul·la.
Dues cites de caràcter mundial marcades amb vermell per tots els esportistes d’elit, però que viuen realitats completament diferents. En ple segle XXI, i quan des de diferents àmbits es reclama igualtat en tots els àmbits, l’esport hauria de sumar-se a aquesta lluita per reduir i eliminar totes aquestes diferències i barreres que existeixen entre els esports i els esports per a persones amb discapacitat.