Llibertats fonamentals i toc de queda
Avui torno a parlar de l’altre costat de la frontera tot i que ho faig d’una qüestió, la de la crisi sanitària i drets fonamentals, que pot donar per moltes pàgines de diari i de paper timbrat. El cas és que la Generalitat de Catalunya va anunciar dilluns un enduriment dels criteris per dictaminar el toc de queda a 148 poblacions catalanes. Fins ara s’aplicava el confinament nocturn, previ aval judicial, als llocs on hi havia una incidència acumulada de 250 casos de Covid per cada 100.000 habitants. Des de l’Executiu es va anunciar que el criteri seria ara aplicar el confinament nocturn als pobles i ciutats amb 125 casos de Covid per cada 100.000 habitants. I més enllà de les raons sanitàries, que hi són i s’han d’atendre, la pregunta a fer-se. O en tot cas, la pregunta que em faig, perquè aquest article que esteu llegint és pura opinió i per tant subjectiu, és per què es fa anar de forma tan alegre el toc de queda.
Tirem una mica enrere. Abans de l’octubre del 2020, quan es va aplicar per primer cop aquesta preceptiva que no s’havia fet anar mai en democràcia, ni pel Cop d’Estat de Tejero, sembla ara la panacea per lluitar contra la pandèmia. I és evident que durant molt temps potser va ser l’única mesura efectiva que es podia aplicar per fer front al consagrat coronavirus. Ara bé. Ha de ser sempre aquesta la fórmula a triar quan es compliquen les coses? No hi pot haver altres alternatives per evitar alterar drets fonamentals com són la llibertat de moviments?
D’entrada si la Generalitat va demanar rebaixar el topall per continuar aplicant el toc de queda és, fonamentalment, perquè molts alcaldes i alcaldesses manifesten que no tenen manera de combatre els botellots que el jovent port als carrers i places de tot el país. Fins a cert punt s’entén que la canalla no tingui la por al virus que podem tenir la gent de més edat, que n’hem vist de tots colors des que va començar la pandèmia (especialment els qui, com jo, ens dediquem a la informació). Ara bé. Quan el Govern de la Generalitat va presentar els nous criteris a la justícia perquè l’avalés, com havia fet fins ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va respondre que en aquest cas no era possible. Va esmenar el límit de casos acumulats que plantejava la Generalitat per deixar-lo tal com estava i va fer notar, em penso que amb bon criteri, que en aquest cas no hi ha «raons sanitàries» per continuar amb el toc de queda sinó un criteri «de seguretat i d’ordre públic».
El que ve a dir la justícia és que controlar els botellots és un problema que va més enllà del toc de queda i dels arguments sanitaris. I és que hauria de ser cada població la que activés els mecanismes perquè això no passi. És evident que hi ha molts ajuntaments que no tenen manera d’evitar els botellots. Molts compten amb policia local, sovint amb molts pocs efectius, i molts d’altres ni en tenen. Per tant només poden confiar en què una patrulla de mossos d’esquadra, a tot estirar, multi o amonesti la gent que participi en un botellot o que no se’n vagi a casa a l’hora que toca. Això s’entén. Però encara s’entén més, des del meu humil punt de vista, que no per això s’ha d’afectar a la resta de la població i privar-li de drets fonamentals com és el de llibertat de moviments. I ja em perdonareu, però el toc de queda en ple estiu, i a vegades a 40º de calor, ho és.
És de suposar que això és molt fàcil de defensar-ho des del paper (com faig jo) que des de la cosa pública. Me’n faig càrrec. Ara bé, dilluns de la setmana passada el Conseller de Salut, Josep Maria Argimon, deia durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent que cal estar «atents» per evitar que la Covid sigui «l’excusa» per «seguir retallant drets i llibertats» quan el «coronavirus sigui una malaltia més». Són d’agrair les paraules del doctor Argimon, que a més és una persona que ha treballat amb mà destra per fer front a la pandèmia i a més ha comunitat amb excel·lència totes les decisions preses pel seu Departament, abans i ara. Però cal tenir en compte, també, que per fer front a les onades que sorprenen la ciutadania i la mateixa administració (aquesta darrera de l’estiu no s’esperava a priori) no sempre cal recórrer a decisions que vagin en detriment de les llibertats fonamentals. I emfatitzo el no sempre perquè és evident que en determinades circumstàncies el confinament nocturn s’ha demostrat una mesura d’eficiència. Ara bé. Fer que no hi hagi botellots ni concentracions de gent no és una cosa que depengui de Salut sinó que en aquest cas és la Conselleria d’Interior la que se les hauria d’empescar per fer complir les normes.
I si, com és evident, els pobles i ciutats de Catalunya no tenen prou mesures per garantir-ho, correspon a l’Administració arbitrar els mecanismes adequats. Que per això hi ha un Govern. Però insisteixo (com diu la justícia) no a costa d’afectar sempre llibertats que segurament no caldria tocar si s’analitzessin altres fórmules. Mentrestant, i encara que només sigui perquè jo visc en un dels dos únics pobles de Lleida que mantenen el toc de queda, continuaré arribant a casa a l’hora límit després de tancar el diari. Espero que no sigui per massa temps. Tant de bo.