Natalia Mena

En una societat com la nostra, estem acostumats a maltractar qui no li surten bé les coses, li diem que no és bo per fer quelcom determinat, que deixi d’intentar-ho, que sigui realista i que desisteixi, però aquest comportament és absolutament equivocat, ja que les persones a base dels nostres errors, adquirim experiència i és quan aprenem les lliçons més importants de les nostres vides, que no ens ensenyen a cap aula de col·legis ni universitats. És clar que són doloroses i surten cares, però són les més valuoses i inoblidables. Llavors si és així, per què ens costa tan acceptar les derrotes i torna-ho a intentar?

Això passa, perquè normalment s’entén el fracàs amb connotacions negatives, com si el fet de fallar fos la fi del món, quan del que es tracta es de provar una hipòtesi i adonar-se, que no era la correcta. És evident,  que a ningú li agrada equivocar-se, i acceptar-ho públicament encara menys. Proposar-te una meta i adonar-te que no ha resultat com tu esperaves, d’entrada, és difícil d’assimilar, a causa principalment d’un tabú social i al temor al què diran i les portes que se’t tancaran per aquest reconeixement, que en moltes ocasions ens avergonyeix fins al punt que sentim la necessitat d’amagar o d’ometre, per tal de projectar sempre aquesta imatge de triomfadors a la que tothom aspira. Però hauria de ser tot el contrari. Si en alguna ocasió has fracassat, el que hauries de fer és compartir-ho sense por, ja que estaràs ajudant a fomentar un ecosistema que premiï els valents per intentar-ho tantes vegades com sigui necessari. El primordial és no desanimar-se, no rendir-se, es poden perdre mil batalles, però si t’aixeques per lluitar la propera, en algun moment és possible guanyar la guerra.

M’agradaria citar una frase de Michael Jordan, que ha estat considerat un dels millors jugadors de bàsquet de tots els temps i que expressa molt bé què significa i què comporta estavellar-se per agafar impuls i sortir vencedor. «He fallat més de 9.000 tirs en la meva carrera, he perdut gairebé 300 partits, 26 cops han confiat en mi per llançar el tir de la victòria i l’he fallat, he fracassat una i una altra vegada a la meva vida i és per això que he tingut èxit».

Per tant, el concepte és vital com a eina d’aprenentatge. No obstant això, aquest ha d’anar acompanyat d’un altre factor no menys rellevant com és el de la resiliència, és a dir, la manera com t’enfrontes a la caiguda, la forma d’encarar l’adversitat, el dolor o la incertesa de determinades situacions. Sens dubte considero que aquesta és la clau saber recompondre’t, curar-te les ferides i continuar endavant. Parar-te quan el fracàs et dona a la cara esfondrant somnis, projectes i realitats i tenir la capacitat d’aixecar-te, creant una versió més forta que la d’abans de tu mateix i alliberant el nostre màxim potencial.

Hem de canviar la nostre visió respecte al fracàs, perquè aquest és el combustible que ens farà arribar el triomf, s’ha de veure o entendre com una provocació de la vida per treure la nostra garra, el nostre punt d’honor, la fortalesa que moltes vegades desconeixem que tenim i que aflora en circumstàncies difícils, per demostrar-nos que ho podem fer, que només cal refer-se i no desesperar-se. 

Com sempre, la teoria qui més qui menys la coneixem, però com arribar a aquest nivell de tolerància de la frustració per caminar cap a la superació, sembla que no hi ha més alternativa que la de suportar, la d’aguantar sense deixar d’avançar, s’ha de trobar el punt en què acomodar-se per resistir als diferents desafiaments i reptes existencials. Tenir paciència i acceptar els processos naturals moltes vegades no és fàcil i menys en un món que ho vol tot ràpid, però en ajudarà a comprendre que tant l’èxit com el fracàs són circumstancials i que, com se sol dir, tot arriba quan estem preparats i en el moment indicat. Així que passegem de fracàs en fracàs, sense perdre l’entusiasme i observant-lo com una inspiració per fer-nos millors.