Tots som experts en l’Afganistan
Aquests dies en què sembla que tots som experts en l’Afganistan convé recordar com i per què s’ha arribat a una situació que si bé ara escandalitza el món, durant dècades ha estat ignorada sense remordiments. M’avorreix veure les xarxes socials plenes de reivindicacions i proclames a favor dels drets humans, i molt especialment de les dones, de gent que mai abans ni tan sols ha sabut situar l’Afganistan en el mapa i que un cop ha fet el repost de rigor d’algun expert (o d’algú que es creu expert) continua amb la seva vida, com si ja hagués complert amb la quota de bona persona del dia.
Res del que passa avui a l’Afganistan és nou per als afganesos i les afganeses, que fa anys que demanen clemència a la comunitat internacional, que despiadadament ha mirat cap a una altra banda mentre besava els peus dels Estats Units. El país arrossega un dels conflictes més complicats d’entendre intel·lectualment perquè en ell s’hi barregen molts factors de geoestratègia, política i extremisme religiós (o ignorància), que acostumen a ser obviats a l’hora de justificar una invasió militar. Fa exactament 20 anys, l’expresident George W. Bush donava l’ordre d’enviar les seves tropes a l’Afganistan com a resposta als atemptats de l’11 de setembre a Nova York i Washington. L’objectiu era trobar el cervell de la trama, Osama bin Laden, que 10 anys més tard va ser capturat al Pakistan (que no és l’Afganistan), tot i que mai es van publicar imatges que ho demostressin i l’exèrcit americà es va limitar a mostrar com llençava un embalum cobert amb una manta al mar. La propaganda sublim i vomitiva a parts iguals de la Casa Blanca també assegurava que alliberaria les nenes i dones de l’opressió del règim talibà, però avui només cal encendre el televisor per comprovar el seu fracàs estrepitós. La qüestió és que els Estats Units, seguit d’un munt de països que tenen la desvergonyia d’autoanomenar-se pacífics, ha estat 20 anys fent i desfent a l’Afganistan en funció dels seus interessos (recordem que el país es troba al centre de l’Àsia), catapultant al poder uns senyors de la guerra que, diuen els que han viscut a Kabul, són tan coneguts a la capital «com Adolf Hitler ho pot ser a Alemanya». Per descomptat, la població civil no ha estat mai una prioritat, ja que com la mateixa OTAN va reconèixer el 2019 entre gener i maig d’aquell any, els seus atacs van matar més innocents que talibans i, malgrat que és cert que hi ha hagut zones en què les dones s’han pogut deslliurar de la burka, totes aquelles que han volgut estudiar, treballar pel seu compte i empoderar-se han rebut amenaces i, fins i tot, han estat assassinades amb les tropes salvadores estrangeres rondant pel voltant. A més, la majoria de refugiats afganesos que ha arribat a Europa no ha aconseguit asil legal i ha estat deportada al seu infern particular.
I ara, amb el país en ruïnes i amb uns líders covards que tan aviat com han pogut han fugit (de fet, els talibans han arribat a Kabul sense disparar ni un sol tret), la comunitat internacional decideix marxar, deixant-lo pitjor que el va trobar i sense gens ni mica de penediment. La bona notícia, per dir-ho d’alguna manera, és que sembla que el món ha despertat i per fi tots ens preocupem per aquells homes que desesperats intenten colar-se al tren d’aterratge d’un avió de les forces de l’aire americanes i per aquelles dones que tenen prohibit mostrar el rostre, anar a escola o al metge, fer qualsevol activitat fora de casa o riure en veu alta (entre moltes altres barbaritats que el nostre cervell no pot comprendre).