La inflació baixa i el ‘tapering’ s’allunya
Moltes veus afirmaven que la inflació havia vingut per a quedar-se. Ara hauran de fer revisió i, si són savis, fins i tot rectificar.
IPC Estats Units de juliol: la pressió en els preus mostra símptomes clars de relaxar-se, i podem veure-ho a partir de la dada d’inflació de juliol (CPI) als Estats Units publicat, amb un creixement en preus del +0,5% mes/mes (molt més fluix que el +0,9% mes/mes observat al juny). No facin cas de la lectura interanual (+5,4%), i desconfiïn de qui insisteixi a considerar aquest +5.4% any/any. Això és passat distant on, per cert, comparem una situació de normalitat avui amb una situació sense precedents de just fa un any. Extrapolar alguna cosa des d’una situació sense precedents no té cap sentit. Fins a l’indicador subjacent s’ha enfonsat considerablement (al +0,3% mes/mes al juliol, des del +0,9% al juny).
Jackson Hole rebrà la nova dada de (menor) inflació, probablement amb una mica d’alleujament, perquè permetrà als bancs centrals mantenir el focus del seu mandat en els criteris de plena ocupació i creixement, passant la inflació a un segon pla (o això crec).
La Fed. Aquesta disminució en la inflació li dona arguments a Jerome Powell (qui ha insistit en la idea de transitorietat de la inflació), i això sens dubte farà disminuir les preocupacions del mercat sobre un nou posicionament de la Fed (menys acomodatici i amb retirada d’estímuls) davant el problema de la inflació. Així, la Fed compta ara amb aquest report de menor inflació per a decidir si manté els estímuls. Però s’agrega la situació amb la variant Delta als Estats Units (que confereix més fragilitat a la recuperació). Si a això afegim que el senat acaba d’aprovar el pla de despesa trilionari de Biden, raó poderosa per a mantenir un finançador d’últim recurs de tot el deute necessari que caldrà emetre… Perquè tot apunta al fet que la Fed mantindrà els estímuls i li donarà una puntada endavant al tapering.
El BCE amb moltes més raons que la Fed per a mantenir els estímuls. Per què?
Podem demostrar d’una manera una mica més empírica que la inflació a Europa és més transitòria que als Estats Units. Per exemple, a Alemanya el govern va reduir l’IVA el 2020 del 19 % al 16 %, provocant una rebaixa en els preus del 2,3 %. Però van tornar a pujar l’IVA el 2021. El retorn de l’IVA al 19 % està causant un efecte base important amb un augment de la inflació (no només a Alemanya, sinó a l’Eurozona). Aquest efecte, tinguin per segur, que es dissiparà totalment el 2022.
D’altra banda, sembla que el pass-through a l’IPC general (traslladar l’augment en el cost dels inputs, a augment a preus finals) és històricament menor a Europa. Les empreses europees tenen poca capacitat de traspassar augments de costos a preus finals (crec que les raons es troben en el costat de la demanda). Al no donar-se el pass-through, el cost en inputs s’absorbeix en forma de menor marge. Potser això explica que els índexs europeus ho facin pitjor que els americans en entorns d’inflació.
Sobre el problema per restriccions d’oferta (colls d’ampolla). Veiem com la inflació industrial és molt de menor a Europa (a penes va ser de l’1,2 % i/i al juny). Si mirem els restaurants i l’hoteleria, la inflació d’aquests serveis als Estats Units va ser del 5 % i/i al juny, mentre que a Europa va ser de només el +0,6 %.
Per tot això, em sembla extremadament improbable que la inflació a Europa salti als nivells que vam veure als Estats Units. Això fa que el BCE no se senti pressionat en absolut per a retirar els estímuls.
Tranquil·litat, doncs, en el front del tapering. Almenys les possibilitats que el ral·li actual s’arruïni per un canvi en les condicions monetàries semblen avui menors que ahir.