Que Déu ens agafi confessats
Diu l’adagi popular que a Lleida hi ha vuit mesos d’hivern i quatre d’infern. I és que la capital de les terres de Ponent, i el seu territori immediat, es caracteritza per un clima extrem que es resumeix també en aquesta màxima: a l’hivern fa un fred que pela i a l’estiu fa un calor que escalda les pedres. Els termes mitjos no existeixen a la Terra Ferma i això, més o menys, deu conformar també el caràcter de la gent. Per tant, aquests darrers dies d’onada de calor, que amb més o menys intensitat haurà afectat també el Principat d’Andorra, la canícula s’ha fet sentir de valent. Això, però, té unes conseqüències que van més enllà del propi fet meteorològic, que tothom suporta més o menys com pot sinó és que ja hi està acostumat de cada estiu. I parlo de l’economia, que a diferència de les zones de platja o d’alta muntanya també queda afectada quan hi ha episodis tant extrems com els que hem viscut aquestes dies.
D’entrada l’anunci de la calorada que ens ha visitat darrerament va anar acompanyat d’un avís. Lleida i la Catalunya central s’enfrontaven a un perill d’incendi que no s’havia vist des de fa gairebé una dècada. I això sempre és preocupant perquè tots hem vist els focs que han assolat hectàrees de bosc i que han fet patir els veïns que veien com el territori que havien vist tota la vida quedava reduït a centres en un tres i no res. Per tant, des d’aquest punt de vista tota prevenció és poca. Deia però que això té efectes col·laterals. De moment, durant aquests dies s’han tancat els accessos a la serra del Montsec, una decisió que ha impossibilitat que les persones que practiquen l’ala delta des del cim de Sant Alís poguessin accedir fins a dalt de tot el Montsec d’Ares. D’altra banda, s’ha fet el mateix amb la zona de la Baronia de Rialp, un entorn que atrau cada cap de setmana desenes i a vegades centenars de persones atretes per les gorgues que fa el riu mentre serpenteja per aquesta zona del riu Segre. A més a més l’episodi climatològic extrem també ha tornat a afectar la pagesia. I és que el Govern de la Generalitat ha prohibit els treballs agraris que es fan amb maquinària de 10.00 a 20.00 hores per evitar que alguna guspira pugui prendre en els camps ja sembrats i provocar un incendi. Aquesta mesura, però, no ha agradat els pagesos, que no sense raó recorden que mentre dilluns se’ls recomanava que llauressin els camps per fer tallafocs i avançar-se així a un possible incendi (cosa que ja fan habitualment) un dia després se’ls demanava que no treballessin. Fet i fet, i tal com passa amb la pandèmia, a vegades és difícil trobar l’equilibri entre l’activitat humana i la preservació de la salut o, en aquest cas, del territori.
Sigui com sigui l’onada de calor que s’ha viscut aquests dies també ho ha fet amb uns preus de la llum totalment desorbitats. Precisament ara que és quan la gent té la mala costum de posar els aires acondicionats per combatre unes temperatures que han superat els 40 graus. Durant cinc dies seguits la factura de l’electricitat ha marcat màxims històrics sense que el Govern pugui fer res per revertir-ho. Fa poc va aplicar una rebaixa de l’IVA sobre l’import de la factura que de poc ha servit perquè el que sí que ha quedat clar és que el sistema està regulat per Europa, que a més s’ha negat a canviar el model que s’aplica fins ara tal com li demanava la ministra de Transició Energètica, Teresa Ribera. Especialment entenedores van ser també les seves paraules dijous passat quan va explicar que ara mateix no hi havia marge per rebaixar el cost de la llum i va posar dos exemples: o s’intenta convèncer Putin de bombejar més gas (quan hi ha molta demanda d’energia s’ha de recórrer a les centrals de cicle combinat que necessiten aquesta matèria prima) o es convenç Europa d’optar per un major intervencionisme. I és que la UE també grava la petjada de carboni que implica la generació d’energia, un gravamen, tot sigui dit, que les empreses traslladen als consumidors tal com va reconèixer dimecres passat el Banc d’Espanya.
Fet i fet, doncs, potser hi haurà un dia que acabarem desitjant que no faci tanta calor perquè com he explicat unes línies més amunt només hi sortim perdent. Ara bé. Que el clima no el podem controlar és un fet. El que no estava tant clar és que la política fos tan ineficaç per implementar mesures que atenuïn almenys l’impacte de la factura de la llum entre una ciutadania que en general no passa pel seu millor moment econòmic. Només penso que ja cal que aquest hivern no faci massa fred (el just per tenir les muntanyes ben nevades i que es pugui esquiar de la Puríssima a Setmana Santa). Perquè si la demanda puja tant és possible que, almenys a l’altre costat de la frontera, molts hagin de renunciar a encendre les calefaccions per no quedar-se amb una mà al davant i l’altra al darrera quan rebin la factura del gas i de la llum. I això és realment preocupant. I més quan hem sabut que Europa no té cap intenció de treballar perquè això no passi. Que Déu ens agafi confessats.