Alba Llacuna Periodista

Per a nens i joves, i no tan joves, els esportistes d’elit són un mirall on reflexar-se i persones a les quals admiren. Tot sembla idíl·lic –bones condicions físiques, fama, diners, i, en gairebé tots els casos, guapos/es–, però la processó va per dins. Només ells –i el seu entorn més immediat–saben els sacrificis i l’esforç que els suposa arribar fins a la cima del món de l’esport i mantenir-se.
Els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 són un clar exemple del preu que els esportistes han de pagar per ser d’elit. Simone Biles ha estat només la punta de l’iceberg i cara visible del que molts esportistes pateixen. La gimnasta nord-americana, de 24 anys, arribava a la cita olímpica amb l’obligació de demostrar que seguia sent la millor després de les medalles obtingudes a Rio de Janeiro 2016, on va guanyar quatre ors, una plata i un bronze. Les proves classificatòries la van deixar amb la possibilitat de penjar-se sis medalles d’or i tothom tenia els ulls posats en ella per veure si seria capaç d’aconseguir-ho. La primera de les finals, la d’equips, va destapar un dels punts amb els quals ha de conviure un esportista d’elit: la pressió. Un error en el primer dels exercicis, el de salt, la va bloquejar mentalment i li va fer perdre la confiança en ella mateixa. Automàticament, va ser substituïda per una de les companyes d’equip i va acabar veient la competició al costat dels entrenadors i com a reserva, passant de ser l’estrella principal de l’equip a no tenir presència. 
En un primer moment, la federació nord-americana de gimnàstica ho va atribuir a una lesió en el turmell, potser, per amagar la realitat i seguir mostrant al públic que ser esportista d’elit és idíl·lic. Va ser la pròpia Biles qui amb una frase, curta, però contundent va fer públic els motius reals de la seva retirada de la competició: «Són els dimonis al cap».
Només quan Biles ha alçat la veu i a fet públic el problema de la pressió en els esportistes d’elit i la salut mental d’aquests, tothom ha fet cas. Dies abans, però, una altra esportista, concretament la tennista japonesa Naomi Osaka, també va fer referència a aquesta problemàtica d’estar a l’alçada de les expectatives de la gent. Va ser l’encarregada d’encendre la flama olímpica en la cerimònia d’inauguració i, uns dies més tard, va ser eliminada dels Jocs Olímpics en tercera ronda contra tot pronòstic per una jugadora amb un rànquing inferior a ella.
Només saber-se que la gimnasta s’havia retirat de la competició per preservar la seva salut mental, han estat infinites les persones, famoses i no famoses, que li han ofert el seu suport. La veu discordant va ser el tenista serbi, i actual número u del món, Novak Djokovic. Aquest va referir-se al fet que un esportista d’elit ha de saber suportar la pressió. Curiosament, tres dies més tard era el serbi qui, en el partit per la medalla de bronze contra l’espanyol Pablo Carreño, va trencar raquetes contra el terra i es desesperava perquè no li sortia cap cop. Posteriorment, es va retirar del doble mixt i va deixar sense opcions de medalla la seva companya. Djokovic va eludir a una lesió per retirar-se, però les males llengües diuen que no es trobava preparat mentalment per sortir a la pista després de perdre una medalla. Curiosament el destí li va tornar la jugada.
Ser esportista d’elit no és fàcil, requereix de molts sacrificis –menys hores a casa amb amics i familiars, estudis adaptats– i moltes hores d’entrenament, per poder aspirar a guanyar competicions. En el cas de la gimnàstica, aquest sacrifici encara és més marcat. No deixen de ser nenes, adolescents i adults joves que, en lloc de gaudir amb els amic, anar al parc, van al gimnàs a entrenar. Perden part d’una infància per un somni que no es té la certesa que s’aconseguirà. Només unes poques privilegiades aconseguirà.
Tot això sense tenir en compte les lesions que arriben sense avisar-te i t’aparten de l’activitat esportiva en el moment menys indicat. Un cicle olímpic, de quatre anys –en el cas de Tòquio 2020 cinc a causa de la pandèmia– perquè arribi el moment i una lesió o la pressió et privi de fer el que t’has estat preparant durant tants anys. Val la pena aquest sacrifici per un moment de glòria?
La resposta, en gairebé tots els casos, és sí. Estar en uns Jocs Olímpics, en un mundial o, fins i tot un europeu, és una experiència única i que sempre un tindrà gravat en la retina i en la ment. Però i després de l’esport, què? És altre gran què de ser un esportista d’elit. Molts d’ells tampoc saben com gestionar aquesta transició entre el final de l’etapa esportiva i el retorn al món terrenal i humà, que els provoca ansietat i estrés. Els estudis, la família, l’ocupació professional són punts que quan s’ha estat a la cima de l’esport han quedat en l’oblit o han passat desapercebuts durant anys i s’han de tornar a canalitzar, en moltes ocasions, sense saber ben bé com fer-ho.
Biles només ha reflexat un greu problema dels esportistes d’elit –la salut mental– i és el moment perquè també es comenci a vetllar per això. Es cert que en els últims anys, equips –professionals i no professionals– i federacions esportives han anat incorporant la figura del psicòleg en el seu equip tècnic. Tot i això, és una figura que s’amaga o no es dona a conèixer per por al què dirà la gent. Avui en dia, la salut mental i anar als seus especialistes –psicòlegs o psiquiatres– encara és un tabú a la societat i està mal vist.
Un 10 per a la gimnàstica nord-americana, que a banda de ser una de les millors esportistes en aquesta disciplina –juntament amb Nadia Comaneci–, ha tret forces per verbalitzar el problema de molts esportistes d’elit. De ben segur que la revelació de Simone Biles farà donar un gir de 180º al tractament de la salut mental, com a mínim dins del món de l’esport, i, cada vegada més, la figura de psicòlegs entre equips, federacions i esportistes d’elit serà més habitual.