Amadeu Gallart Economista

De tant en tant, algun amable i sofert lector, un amic sens cap dubte, em comenta que els meus articles són de curta volada i que em cenyeixo massa als horitzons de les nostres muntanyes pirinenques, les andorranes i les altpirinenques —aquestes darreres les que van de l’Aran a la Cerdanya. Obligat per aquestes consideracions, productes de la deferència amical, avui voldria portar a terme una ambiciosa anàlisi comparativa amb la situació gibraltarenca. Tinc la impressió que en algun article anterior ja havia defensat la possibilitat d’un cosenyoriu gibraltarenc compartit per unes figures tan senyeres i actuals com la reina de la Commonwealth, Isabel II, i el rei de tots els territoris hispànics, les illes incloses, Felip VI. 
No cal dir que la meva font d’inspiració és el cas andorrà, amb el poder compartit entre el cap de l’estat francès —en les seves diferents versions—, i el cap de la diòcesi urgel·litana —a qui se li ha de reconèixer una perseverança institucional inqüestionable, vist com han anat les coses als darrers segles. I que tot sigui dit de pas, aquest articulista, desitja per aquest darrer que es mantingui amb  perpetuïtat perquè és un eficaç producte polític de proximitat, de quilòmetre 0.
Fins ara les etapes històriques ens han acostumat a  anar avançant en general si bé que amb passes enrere —parcials però molt empipadores—, com és l’actual cas del Brexit, que acumula tots els errors i tots els defectes, des del punt de vista de la construcció europea. Però, segur que la Comunitat Europea tirarà endavant, malgrat que gent com la Marine Le Pen encara no han dit la seva darrera paraula: constatem que hi ha sectors polítics que frueixen i creixen esponerosos en l’ambient de les sales de banderes del dia d’avui. Però l’optimisme de la voluntat ens diu que Europa tirarà endavant i que serà la pàtria dels nostres nets. I Andorra en formarà part —m’il·lusiono. 
L’exemple de Gibraltar no ens és pas estrany. Tenim un territori britànic, Gibraltar —que no disposa, evidentment,  de l’envejable nitidesa institucional d’Andorra— però que funciona com a petit país de 40.000 habitants en relació a un territori veïnal andalús de 270.000 habitants  —el Campo de Gibraltar— amb qui manté una interrelació econòmica i social indubtable: ni a uns ni als altres els interessa el més mínim impermeabilitzar la línia fronterera, tot el contrari, tenen molt clar que malden per la porositat més generosa. I tot plegat, beneït per les institucions europees si bé que amb els broms negres del Brexit i les maltempsades pròpies d’un polític conservador i populista com  Boris Johnson.
Anem cap a les nostres coordenades, tenim dos territoris d’uns 75.000 habitants cadascun, un, Andorra, país perfectament definit i institucionalitzat, que navega per les ones de la Comunitat Europea treballant per trobar-hi l’òrbita perfecta. L’altre, l’Alt Pirineu i l’Aran, que no és en aquests moments res més que la suma de cinc comarques catalanes —Ribagorça, els dos Pallars, Alt Urgell i Cerdanya— més un territori més o menys autònom, l’Aran, asteroides que orbiten en l’autonomia catalana i que cerquen un gens utòpic tractament específic. La gran darrera jugada del Brexit, entre Gran Bretaña i la CE –amb protagonisme d’Espanya—, va ser un acord força positiu —amb totes les dificultats presents i futures— pel tractament especial de l’àrea Campo de Gibraltar vers el penyal del mateix nom. Això comporta el clar reconeixement oficial de les institucions europees d’aquesta àrea geogràfica específica.
Per què aquí no es recerca un plantejament, encara que les circumstàncies són molt diferents d’allà,  que planegi  figures  territorials que tinguin paral·lelismes amb el cas gibraltarenc  a partir d’un punt definitori? La necessitat de trobar un projecte comú per al futur, afegint-hi, per motius obvis, l’àrea francesa que també encercla el Principat d’Andorra. La jugada, a part d’estratègica, oferiria al nostre futur  un projecte més engrescador que mantenir un comerç basat en diferencials fiscals, els tractes laborals amb treballadors fronterers i les incerteses del que faran Espanya —no oblidem Catalunya— i França, quan sorgeix un problema com la Covid, que una vegada més, i amb una factura d’honoraris molt cara, ens dona lliçons de sentit comú.