En venda
Quan era jove, de les millors coses que em feien gaudir de la vida eren les estones que, a l’estiu, passava amb els meus amics ordinencs a l’Hotel Casamanya. Banyar-nos a la piscina, a la tarda i, fins i tot, de manera clandestina, a la matinada, fer un beure al bar, tot de fusta, petant la xerrada amb els cambrers o intentar lligar amb les turistes que venien a passar unes Vacances, amb majúscules, de fins a trenta dies!
Riure. No pensar en el demà. Aprofitar cada cop de brisa càlida d’estiu, cada gota d’aigua fresca lliscant per la pell, creuar paraules i mirades divertides, mirar i veure com el verd de la muntanya ens convidava a fer-hi una volta, esperar l’hora del Tour en plena canícula, als sofàs del saló, observant com els francesos, amb el pastís 51 ben fred a la mà, feien els seus càlculs del guanyador de l’etapa... Tot això era una part, petita però important, de la nostra vida.
Això a un Ordino llunyà, encara que avui no ho sembli. En un lloc màgic, màgic de debò, on el temps s’escolava a un ritme diferent que et permetia fruir intensament de cada moment per tal que, ara, quaranta anys després, encara pugui escalfar la memòria, com la brasa d’un bon foc. A un Ordino que ara ja no és ni lluny, ni màgic ni únic.
Avui, els moments són espurnes. Instants que, instants després, han desaparegut. La pressa, la immediatesa, no permet gaudir-ne ni quan succeeixen ni més tard. Tot s’ha de consumir ipso-facto. Ho mirem tot a través de la pantalleta d’un mòbil, sense copsar cap sentiment, i, immediatament, ho hem de difondre a tot el planeta per tal que una munió d’estranys, anomenats followers, ens posin un like que ens farà sentir poderosos.
Hem bescanviat el plaer de gaudir i sentir la realitat per una absurda necessitat de fer-nos els importants en un ridícul món virtual farcit de desconeguts fabricats a motlle.
I ara parlo d’Andorra, d’aquell paradís màgic que ha desaparegut per molt que les cinemascòpiques campanyes de publicitat vulguin vendre el que realment no és. Aquella màgia no té res a veure amb el màrqueting publicitari. I allò ja no hi és perquè algú s’ho ha venut. Algú que, cinquanta anys enrere, va descobrir que tot es podia vendre. Tot! Des del formatge de bola a ulleres de sol, passant pel tabac ros, el Duralex, l’aspirina francesa i els texans Levi’s. Tot!
Aquesta peculiar manera de gestionar un país, basada en vendre de tot, ens ha portat a la situació actual: Andorra està en venda permanent. I ara, com que el Toblerone, les Ray-Ban, la llet en pols, els perfums i fins i tot l’aspirina, ja es poden comprar a tot arreu i més barat, el que s’ha de vendre és el mateix país. La terra, el patrimoni, els records i les il.lusions, la idiosincràsia, la identitat, la sobirania, la justícia, l’orgull, l’honestetat, la moral i l’ètica, l’honor, la paraula, la dignitat, la vergonya, les valls intocades durant segles, l’aire fresc i l’aigua clara i, fins i tot, les pedres ancestrals de bordes i refugis. Tot!
Recordeu l’Ordino màgic que us deia? Doncs també se l’han venut!
I tot sense pensar en qui vindrà darrere. Quin país els quedarà als nostres fills? Què hi trobaran? Carreteres asfaltades amb lingots d’or? Restaurants de luxe cinematogràfic on menjar bitllets a la brasa? Muntanyes clivellades d’artefactes incomprensibles? I tots estavellant alegrement Aston-Martins, Porsches i McLarens a les corbes, ebris d’instants fútils, i altres tòxics, que no deixaran records.
Això si és que alguna cosa els ha quedat als que no formen part de l’elit que, a hores d’ara, s’està ficant a la butxaca el benefici real de la venda integral del país. Per a aquests, el futur d’Andorra, el demà de la gent que l’ha fet créixer i on s’hi han deixat, literalment, la pell i la vida, no forma part de les seves preocupacions. Només els importa el feix de bitllets que guarden cada dia a la caixa forta.
I ara, mireu-vos al mirall i pregunteu-vos: Què hem fet? Val la pena vendre-s’ho tot? L’hotel Casamanya també?