Francesc Guillaumet Periodista

Lluny queden aquelles imatges de Don Quijote de la Mancha, amb molins de vent que formaven part d’un paisatge castellà que tots hem pogut imaginar o veure en algun viatge a la Messeta. El vent era a Castella una forma de moure els molins per fer gra molts segles abans que s’inventés l’electricitat. L’energia renovable, doncs, ja fa molts anys que està inventada però fins ara, quan els combustibles fòssils comencen a donar mostres d’escassetat i els governs s’han pres seriosament l’impacte de la petjada del CO2, no s’ha començat a parlar amb propietat del que pot passar en els propers anys. D’entrada, amb l’horitzó del 2050 caldrà abastir-se en gran mesura a través d’aquestes fonts d’energia. Ara bé. Com es fa això? Quines implicacions tindrà pel territori la implantació de plantes solars i molins de vent? Quines són les zones més indicades pera acollir-los? Aquestes són les preguntes que hom es fa i que no es podrà tardar en respondre si no es vol arribar tard a aquesta nova revolució energètica i si, a més, es vol preservar el país de la irrupció desordenada de projectes que podrien anar en detriment del territori si les coses no es fan bé.

D’entrada, com tot en aquesta vida, en el terme mig hi ha la virtut. I per això en aquest sentit ni són bons els discursos del no a tot i ni els relats que presenten la implantació de les renovables com la panacea. Que s’hi ha de ser és evident i per això els governs han de legislar bé sobre la qüestió. Darrerament la Conselleria d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya ha tornat a posar el comptador a zero sobre els múltiples projectes de renovables que es volen fer al territori. A partir d’ara caldrà que la gran majoria de propietaris dels terrenys on s’hagin de fer aquetes plantes, solars o eòliques, hi donin el vis-i-plau i que, a més, els ajuntaments n’estiguin informats. D’altra banda es preserva el sòl agrícola de més interès per impedir que s’hi pugin instal·lar molins de vent i plaques solars i es dibuixa un escenari a molts anys vista, fins i tot potser massa, atès que aquest debat ha arribat per quedar-se i que els projectes ja comencen a rodar a gran velocitat. Deia que cal preservar el territori, sí, però que tampoc es pot quedar al marge de les renovables. Fa pocs dies un estudi encarregat per la Diputació de Lleida revelava que la demarcació que fa frontera amb Andorra té condicions no només per autoabastir-se sinó per quintuplicar l’energia que produiria. Què cal doncs? Definir bé en quins espais es pot posar i en quins no perquè és evident que determinats llocs d’interès paisatgístic i agrícola no admeten aquesta mena de projectes. Bàsicament perquè viuen del turisme i l’agricultura i perquè l’impacte visual que generarien a molts anys vista hipotecaria aquestes zones d’una manera que no és admissible. En altres llocs, però, ben ordenats, sí que hi caben molins de vent i plantes solars. Però no només com a projectes de grans empreses sinó que ara ja són molts els ajuntaments que comencen a fer compres conjuntes de plaques amb els propis veïns, de manera que n’abarateixen el preu i a mig termini compten amb unes fonts d’energia molt més barates que les que tenen actualment.

Per tant en el debat de les renovables no només hi ha inconvenients sinó que pot ser font de beneficis per comunitats de veïns que optin per plantejar-se aquestes fórmules d’energia. Altra cosa són els grans projectes. Un dels grans mantres d’aquesta nova revolució energètica passa per l’hidrogen verd. Em penso que els fons europeus hi deixaran una bona pasterada de milions d’euros, que a priori han de revertir bàsicament en la indústria petroquímica de Tarragona. Ara bé. Per fer l’hidrogen verd, l’energia d’un futur més que proper, és necessari abastir-se de fonts d’energia renovable, de manera que les terres de Lleida, especialment les Garrigues, i la Conca de Barberà, seran els punts claus perquè Tarragona pugui generar aquesta nova energia que tant agrada als impulsors dels Next Generation. I arribats en aquest punt cal plantejar-se una altra qüestió. Els territoris que quedin hipotecats de per vida per acollir gran part de l’energia solar o eòlica que tendirà a créixer a marxes forçades d’ara endavant què n’obtindran? És lògic que els propietaris dels terrenys cobraran el que estigui estipulat i que fins i tot potser els sortirà a compte. Potser més que conreant els camps. Però les zones afectades què hi guanyen? No caldria que l’Administració les compensés amb infraestructures, serveis i altres elements que poguessin mitigar el canvi que experimentarà el paisatge que han vist tota la vida? D’entrada, els pobles afectats cobraran compensacions via IBI però això no trau que el Govern pugui planificar polítiques que ajudin els territoris a fer la balança molt més equitativa pel que fa a la seva qualitat de vida. I per acabar, només una darrera reflexió. L’onada de projectes que a partir d’ara es començaran a desplegar arreu és tant o més important que els que va impulsar la Canadenca a finals del segle XIX i principis del XX. Les dos, la hidroelèctrica i la solar i l’eòlica, són energies netes, però cal que el seu desplegament es faci amb seny, sense apriorismes d’una i altra banda i, sobretot, amb sentit de país.