Marc Figueras Pons

La literatura i el cinema són dues arts que permeten als autors crear mons i desenvolupar vivències imaginàries a partir de les quals poden transgredir tot allò que els inspiri. No fa falta ésser un autor consagrat per fer aquest exercici, del tot terapèutic, com una vàlvula d’escapament, per donar curs fins i tot als instints més primaris. 
Els llibres i les pel·lícules, així com el teatre, tenen la finalitat de cultivar l’espectador i entretenir-lo. Des que l’home és home va descobrir que li agradava explicar històries. Hi han molts seguidors del cinema de gènere o la literatura de terror. Entre els elements que no poden faltar en aquestes històries és la figura del psicòpata. Personatge que despulla la part més fosca de la personalitat humana. 
Dos autors tan importants com Alfred Hitchcock o Stanley Kubrick per posar uns exemples, tenien algunes coses en comú. Ambdós eren directors de cinema, ambdós eren dos genis i ambdós amb l’exemple d’una de les seves pel·lícules varen contribuir a estigmatitzar en certa mesura les enfermetats mentals. Kubrick va dirigir una adaptació de la novel·la de Stephen King titulada El Resplandor. Tots aquells que l’hagueu vist us quedarà el record de l’escena en què Jack Torrance, el protagonista interpretat per un magistral Jack Nicholson, destrossava amb una destral la porta de l’habitació on s’amagava la seva esposa Wendy, interpretada per Shelley Duvall, empès per un atac psicòtic. Jack Torrance obria un forat a la porta, suficient per treure el cap per l’altra banda, i amb un somriure terrorífic, atemoritzava la seva dona. 
Hitchcock amb la seva magistral pel·lícula Psicosis presentava a un Norman Bates interpretat per Anthony Perkins amb un desdoblament de la personalitat de la seva mare morta. En aquests dos casos, el cinema retrata els trastorns mentals com un estat perillós en el que víctimes dels seus deliris, els malalts acaben cometen un assassinat. De la mateixa manera que no totes les persones que gaudeixen d’una bona salut mental maten, els malalts mentals que pateixen un brot de la seva malaltia no acaben matant. Moltes d’aquelles persones amb diagnòstic poden arribar a mostrar recel o manifestar certa violència essent el detonant la ferma creença que la seva salvaguarda i integritat es veu amenaçada. Però no tots actuen de la mateixa manera. 
Des de sempre, sobretot el cinema nord-americà ha impregnat la nostra cultura, i com la literatura, ens presenten casos en els que s’estigmatitza el malalt mental. Sí que l’objectiu és aconseguir aterrir l’espectador o el lector. En general, potser el que em pugui estar llegint estarà d’acord en el fet que la ignorància o el desconeixement és el veritable coco. 
La por, instint natural que ens serveix per protegir-nos dels perills, ve alimentada per aquesta ignorància a allò desconegut. Des d’aquestes línies voldria trencar una llança a favor d’aquells que pateixen una malatia mental. Apel·lant a l’empatia d’aquells que no ho estan, per no emetre un prejudici, per conèixer-los, salvant així l’obstacle de la ignorància, apropant-se a ells per descobrir que són persones tan corrents com qualsevol altre, però amb la mala sort de patir una discapacitat.
Ja és prou dur que un malalt de depressió, per posar un exemple, tingui que superar un doble repte. Sanar de la malaltia en sí i quan ho aconsegueix, després de molt de sofriment i temps, demostrar al seu entorn que s’ha pogut reintegrar socialment. Aquelles persones del seu entorn que l’estimen, els familiars i amics, sense dubte representen un suport fonamental i és poca cosa el que a ells s’ha de demostrar, però aquells que també formen part del seu entorn en qualitat de veïns o companys de feina, representen a vegades un lleuger escull que només a partir de la confiança es pot salvar. 
Afortunament, molts d’aquests malalts mentals gaudeixen del suport de familiar i amics que els faciliten la feixuga càrrega de la inserció. Però què hi ha d’aquells malalts que malauradament no disposen d’aquest suport o malalts que per alguna raó no són diagnosticats i que viuen aïllats. 
L’home sa els pot veure pel carrer i si aquells destaquen per mostrar quelcom fora del normal, la tendència és allunyar-se’n. Aquestes són les veritables víctimes en què dipositem les nostres pors i temors. Malauradament ningú té la garantia absoluta de no patir una patologia d’aquest tipus al llarg de la seva vida. Està estudiat que sobretot es manifesten a partir dels 14 anys i abans dels 35. 
No és cert que en els països desenvolupats les malalties com la depressió o els atacs d’ansietat, per posar uns exemples, són més freqüents que en d’altres societats menys benestants. Són molts els factors que determinen que una persona pugui patir-les. Des de la càrrega genètica dels ascendents a factors exògens o ambientals. Per posar un exemple, recordo un viatge que vaig fer fa uns anys a Belfast. Era el mes de desembre i el capvespre començava poc després de les quatre de la tarda. Una tarda vaig pujar a un autobús. Disposat en un espai de la paret hi havia un anunci en què figurava el número de telèfon per aquelles persones que es sentissin depressives i tinguessin la mala idea de pensar en el suïcidi. La taxa de suïcidis en els països escandinaus és superior a la mundial, tot i tractar-se de societats ben desenvolupades i crec que socialment molt evolucionades. La falta d’hores de llum solar al llarg del dia representa un factor exogen determinant. La literatura i el cinema de gènere poden presentar personatges amb aquestes patologies, però no hem d’oblidar que es tracta en la majoria dels casos de pura ficció, encara que es sol dir que moltes vegades la realitat la supera.