Vida plana
En aquests matins de juliol, extremadament lluminosos i silenciosos, nedes encara en el carril equivocat i a contracorrent mentre vas desenredant-te de les lleganyes i proves de reconèixer els cants dels ocells que fa setmanes que t’acompanyen, però que fins avui, que el brogit de la rutina no ha minvat, no t’havies permès de parar a escoltar.
Galleges d’estiu, i bades, però només de façana. Ho fas veure, perquè en realitat no el suportes. Sues, notes de lluny la patacada de la pudor dels altres i tems que la teva sigui igualment de molesta en les seves narius. I voldries fondre’t, no pas amb un abraçada, sinó fondre’t de debò fins a desaparèixer de tanta incomoditat que perceps i tornar als llençols encara tebis, però un pèl més frescos que de costum, i renunciar a haver de fer front al dia d’avui.
Quin dia devem ser avui?
A la tardor, amb la fresca, reflexiones millor. I és quan t’atreveixes a repensar ta vida i a convertir-te en un detectiu que descobreix els mecanismes i les peces que fan possible la rutina -que és la teva, ridícul!-, però sense arribar al disbarat de modificar res.
En realitat, si no adquireixes els bons necessaris per jugar a la ruleta dels nous propòsits, res no canviarà.
No has sabut fer explícits quins eren els teus somnis, ni les teves necessitats, ni tan sols saps presumir de les teves virtuts. Aleshores, què esperaves? No ens enganyem. No cal precipitar-se, però tampoc lamentar-se. No hi haurà ningú a l’altra banda del llac per felicitar-te quan hi arribis. Considera-ho: és la teva obligació arribar-hi. Nedant, amb barca, fent trampes, tant és. Si no hi ha ningú esperant-te, no cal lamentar-ho. Simplement és així, perquè no tens ningú. A la teva vida no hi tens ningú. Ningú.
Temps enrere repudiaves que t’animessin, que t’exigissin; en realitat repudiares sempre que et marquessin un ritme, perquè tu ja et forçaves prou. I et forçares tant i en tan amarga solitud que ho feres fins a l’excés.
No passa res si les coses no surten com un vol. La sentència amb què ridiculitzaves els que consideraves inferiors se t’ha girat en contra. I ara cou i no te la saps aplicar. De tanta basarda que et causa et fa un mal impossible d’acceptar.
Sí que passa. Passen moltes coses quan la vida no surt com un vol. No era el teu camí? No era el teu moment? No hi has arribat per manca de motivació? Perquè ets un frau? perquè no t’has preparat prou?
Què faries sense tardor?
L’enyores tot l’any, perquè és quan passeges el sobrepès amb més estil, asserenes les teves baixeses i et fas savi mentre et prepares per a l’estudi de la vida, i, per damunt de tot, no vas malgirbat com a l’hivern amb aquella impertinència de dur tanta roba.
Per impertinent, el toc de campana de missa de deu. Cal pregar àgil i dempeus per seguir el ritme de les monges que venen a carrera feta des del col·legi dels afores. No has sabut entendre encara per què trien banc si mai no s’hi asseuen. Si poguessin aplaudirien a cada lectura acabada. I, ara que no toca, sense miraments, allarguen els braços per agafar-se amb la família que és darrere seu, els menuts de la qual no gosen obrir les manetes per por a ser engolits definitivament per aquesta força centrífuga tan esverada. L’atmosfera de l’esglesiola comença a tufejar de tantes emocions condensades en poca estona.
Amb la intenció de dir-los que no vols ballar aquest contrapàs impossible has adoptat un posat més propi del romànic, sense manifestar clarament la teva desaprovació, però mirant-te-les amb uns ulls esventrats que potser sí que de mica en mica et delaten.
La lectura de l’evangeli i la reflexió posterior posaran ordre a tot plegat i dissimularan aquest punt de desvergonyiment. I combregaràs. Combregaràs donant gràcies de no haver perdut les formes del tot tampoc avui, malgrat tot.
I passejaràs la ment per l’antic cementiri que envolta l’església i que atansa la mort fins a les portes del temple per fusionar-la amb el sol i la lluna, amb el dia i la fosca, enfora i endins dels murs de borda ennegrida pel pas del temps i per les pregàries que han encès llànties des de sempre. Llànties i esperances.
Quin dia devem ser avui?
Diumenge. Diumenge d’estiu que pregona xafogor i demana un aperitiu que qui no va acompanyat no fa, perquè no té a qui convidar.
A la cuina, musclos de llauna amb una mica de vinagre i un vas de vi blanc fresc, de bric.
Tu, d’esquena a la taula principal, dret, per no fer ostensible la teva solitud ni la llibertat d’endrapar aquests béns tant a poc a poc com et sigui possible, traspasses amb la mirada perduda i un polsim d’avorriment la paret de rajoles blanques amb sanefa blava que no suportes i que saps que no et suporten tampoc.
I voldries fondre’t fins a desaparèixer i tornar als llençols, freds com de costum, per renunciar definitivament a fer l’amor amb ningú en el dia d’avui.
Demà treballes?