Francesc Guillaumet Periodista

Una sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sorprenia fa poc propis i estranys a l’afirmar que el confinament que va decretar Pedro Sánchez la segona setmana de març del 2020 no s’ajustava a la Constitució. L’alt tribunal sostè que limitar drets com el de la lliure circulació s’havia de fer a l’empara de l’Estat d’Excepció i no de l’Estat d’Alarma (que és la fórmula que es va triar) i que, per tant, també s’obre la porta a anular les multes que es van posar per no complir amb la normativa. Les que encara no s’han pagat, és clar. La resta ja quedaran a les arques de l’estat. No negaré que aquesta sentència em va sorprendre. Més que res perquè, per sort, ja fa temps que hem deixat enrere aquells infaustos dies de març en els que només els treballadors essencials (entre els que m’hi compto) podíem sortir per anar a la feina. 
Però anem a pams. Dic que la sentència em va sorprendre perquè, il·lús de jo, em pensava que amb l’Estat d’Alarma ja n’hi havia prou per limitar la llibertat de circulació i la impossibilitat de sortir de casa si no era estrictament necessari. Tot i els durs efectes d’aquell confinament, segurament necessari per parar l’allau de casos que va arribar gairebé de patac, és possible que no hi hagués manera de controlar aquella situació i d’evitar el col·lapse del sistema sanitari. I més en un moment en el que la pandèmia encara era molt nova i no se sabia ben bé ni com tractar-la (la Xina tampoc ha donat gaire informació al respecte, com correspon a un règim dictatorial amb un nul respecte pels drets humans, pels del seu país i pels de la resta). Però tornem a la fórmula que havia d’emparar aquella situació anòmala que no s’havia vist mai en temps moderns. Segons sostè el tribunal, que a la sentència compta amb diversos vots particulars en contra, tota aquella situació s’havia de dictaminar sota el paraigua de l’Estat d’Excepció. Sí, aquella mateixa prerrogativa que permet intervenir les comunicacions sense ordre judicial i suspendre drets elementals i bàsics. I és en aquest punt quan se’m posen els pèls de punta. Val tot per lluitar contra una pandèmia que les autoritats no van veure arribar ni quan Itàlia ja estava confinada? Em penso que no. S’entenen certes limitacions (sobretot les del principi). Ben explicades em penso que tothom es pot fer càrrec de tot plegat. 
Però haver-se d’emparar en una situació legal que permet les detencions arbitràries i les entrades als domicilis sense ordre judicial, per citar només dos aspectes, no sembla la millor manera d’emparar la lluita contra una virus. I és que lluitem contra una pandèmia, no contra un enemic amb cara i ulls que ens vol envair ni contra cap element subversiu que vol revertir l’ordre establert. Per l’amor de Déu, potser que comencem a posar una mica de seny tots plegats. Al llegir el que deia la sentència em van venir ganes de demanar l’asil a Andorra, no fos cas que algun dia a algun governant se li acudís de declarar l’Estat d’Excepció per lluitar contra aquest o contra qualsevol altre virus que ens faci la punyeta.
Tornem al tema. Durant els darrers temps hem vist com s’anaven limitant llibertats amb l’excusa de la Covid. Ho torno a dir. Es pot entendre que durant una temporada es faci però sembla que no tenim altra manera de lluitar contra aquest estat de coses sense fer tocs de queda o confinaments selectius. Ara mateix al meu poble i a la ciutat en la que em guanyo la vida hi torna a haver toc de queda des de fa uns dies. El confinament nocturn s’ha dictat ara d’una a sis de la matinada, que almenys és més suportable que el darrer, quan a les deu del vespre ja s’havia d’estar a casa.
 Fet i fet, doncs, no estaria malament que quan passi aquesta refotuda pandèmia s’obrís un debat de gran abast (hi haurien de participar des de metges i epidemiòlegs fins a juristes i psicòlegs) per definir les estratègies que caldria implementar en cas d’una altra pandèmia com la que encara estem vivint. Segurament potser trobaríem altres fórmules que no passessin per afectar cada dos per tres les llibertats individuals i col·lectives que han costat tant de tenir (i en això també hi hauria d’entrar el fet de les persones que posen en risc el comú per no vacunar-se).
I és que fent una observació des de la distància, reculant una o dos passes per veure més bé el que passa, he arribat a la conclusió que tots plegats ja hem interioritzat els confinaments i els tocs de queda com si això fos més que normal. Jo mateix em vaig arribar a acostumar al toc de queda passat (aquest és menys lesiu) a mesura que passaven els dies i la situació s’anava fent habitual. He de dir també que atès el meu ofici, que es caracteritza per tancar edició a les talúries, vaig poder circular la majoria de dies més enllà de les deu del vespre. Menys quan tenia festa, és clar, que era el dia en el que m’havia de programar el tennis a un hora que em permetés anar a comprar amb la família després i arribar-me al restaurant a buscar menjar per emportar. Sempre que no fos més tard de les deu de la nit, és clar, l’hora en la que em sentia ja un furtiu, jo que sempre he viscut en democràcia.