La nostra responsabilitat sobre els joves
El cap de setmana passat llegíem preocupats la notícia de l’actitud incívica d’un grup de joves a Escaldes Engordany, al carrer Arnaldeta de Caboet. Els nois i noies, alguns menors, es dedicaven a insultar i, fins i tot a amenaçar (segons els mitjans), a persones que es trobaven per la zona.
Pocs dies després apareixia una segona notícia, també relacionada amb comportaments de joves que alteraven l’ordre públic: una baralla multitudinària en finalitzar el concert de Don Diablo a Soldeu.
Són fets que ens consternen i sobre els quals cal actuar, també perquè no vagin a més. La Policia ja ho fa dispersant aquests joves i controlant les zones conflictives per evitar altercats. Però també hem d’actuar tots nosaltres. Les famílies d’aquests joves, les escoles on estudien, els polítics i la societat en general, a través de la prevenció, la sensibilització i l’educació. A la vegada, és bàsic el paper dels educadors de carrer per localitzar problemàtiques a temps, i la seva comunicació tant amb els serveis socials comunals com del Govern, encarregats d’estendre una xarxa de serveis i d’ajuts per tractar les problemàtiques d’aquests joves, que sovint estan relacionades amb problemes conductuals i d’addiccions.
En aquest sentit, i és un compromís de Demòcrates de la passada legislatura, s’està construint el futur Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI) a l’antiga residència Solà d’Enclar, per atendre joves amb trastorns de conducta, els quals requereixen un abordatge socioeducatiu i terapèutic. Es convertirà en un centre essencial per facilitar els tractaments d’aquests trastorns i evitarà, a més, que hagin de marxar a centres de fora del país.
Tenim, per tant, aquest focus concret de joves que ens preocupa i als que hem de donar resposta. Però, paral·lelament, n’hi ha un altre, molt més ampli, al que també hem d’ajudar, precisament per evitar que no caigui en situacions o comportaments que alterin la convivència social. Parlo dels joves que es troben a la franja entre els 12 i els 16 anys que, especialment durant els períodes de vacances, no se senten atrets per inscriure’s a les activitats que organitzen les ludoescoles, casals, campus o d’altres propostes d’oci estival. I encara no estan en edat de treballar.
En aquest sentit, s’ha de ressaltar la tasca dels Punts Joves comunals, que els darrers anys han adaptat i ampliat el seu ventall d’activitats per oferir-ne d’atractives per aquesta franja d’edat. Amb tot, no s’arriben a inscriure tots. A més, normalment en aquests grups predominen més els nois i noies de 12 i 13 anys que no els de 14,15 i 16.
També és molt important el paper d’AINA en la inclusió dels joves. Mossèn Ramon de Canillo ofereix els campaments CAINA, per a joves de 15 a 17 anys, una proposta que els permet buscar el seu propi espai i viure experiències diferents en un campament de muntanya.
Les dues propostes, els Punts Joves i AINA, col·laboren a formar els nostres joves en valors com la solidaritat, l’amistat o la cooperació. Se sumen a d’altres opcions d’oci que organitzen empreses privades, també molt valuoses. Totes elles s’han de seguir fomentant i, si pot ser, ampliant.
Perquè, malauradament, no són suficients. Encara hi ha molts joves que, sigui per la situació laboral dels seus pares, o per altres causes, es passen moltes hores de l’estiu tancats a casa. Aquest fet, molt habitualment, acaba suposant moltes hores davant de les pantalles, del mòbil, la tauleta o els videojocs. A la vegada, també n’hi ha que, sense control parental, passen les hores al carrer –masses–, on troben una via d’escapament i de socialització.
El període de pandèmia que els ha tocat viure, en una edat tan complicada, tampoc ha ajudat. El confinament, les mesures restrictives, els han afectat especialment. Han estat molts mesos tancats a casa, han patit molts d’ells situacions d’estrès, d’angoixa, de tensió amb les seves famílies. Senten que han perdut un any de la seva vida.
Ara la situació s’ha relaxat. Però l’evolució sanitària obliga encara a tenir restriccions vigents que fan que l’oferta d’oci, com deia, no sigui suficient per a ells.
Com a societat tenim la responsabilitat d’ajudar els nostres joves, d’acompanyar-los en aquest camí de l’adolescència, perquè se sentin part de la societat andorrana i comparteixin els valors d’estima al país, a la llengua, i a totes les persones que formem part d’Andorra.
Les institucions públiques, les famílies, els educadors, les entitats dedicades a l’oci... Tots tenim una part de responsabilitat. Hem de buscar opcions que compleixin amb les seves expectatives. Que els tregui de les pantalles i de les hores buides al carrer. No cal que siguin grans iniciatives, però sí que encaixin amb el que busquen. És a dir, exclusives per a la seva edat i de contingut exclusiu també per a ells. Penso en campus esportius només per a joves de 12 a 16 anys, activitats a la muntanya o d’oci adaptades als seus gustos, xerrades de persones que admirin, competicions d’E-sports... Aquests podrien ser alguns exemples.
És important empatitzar amb ells, per entendre què és el que necessiten. Si els oferim recursos s’allunyaran de comportaments incívics, baralles o situacions de risc per a ells i, a la vegada, podran sentir que viuen amb intensitat la seva adolescència, aquesta època tan important per a les seves vides.