‘Rara avis’
Quan deixaran molts homes de veure les dones com una rara avis i no com les seves partners en aquest ball que és la vida? Som la meitat de la població mundial, les seves mares, les mares dels seus fills, les seves germanes, les seves companyes de feina, les seves núvies, les seves amigues i encara no saben pràcticament res de nosaltres.
El desconeixement de la psique femenina és encara avui dia un problema majoritari i transversal, perquè tot i que a priori pugui semblar que l’edat juga al nostre favor, és un error pensar que les noves generacions estan més interessades que els seus pares o avis en saber com respirem. Però el pitjor no es la manca de cultura femenina entre els homes, sinó el seu total desinterès. L’absolut desinterès per conèixer-nos una mica millor. Descobrir de primera mà com vivim la vida i com ens afecta una realitat establerta majoritàriament des del punt de vista del patriarcat del qual formen part. Estan còmodes en la seva zona de confort i tampoc mostren cap curiositat més enllà de la superfície. Suposo que pensen que no els cal. I per això es queden en els comentaris més o menys desagradables sobre el nostre aspecte físic tot pensant que ens ha d’agradar escoltar-los; en obrir-nos la porta o pagar el compte del sopar, en les bromes pesades que nosaltres no entenem, en els comentaris referents a la menstruació quan els parlem clar... Alguns, quan ens assassinen s’estripen la roba i fins i tot es manifesten (encara que són pocs), però si no els afecta directament, no sembla que vagi amb ells.
Hi ha molts homes que no saben on ficar-se quan parlem de la nostra fisiologia i de com determina i defineix el que som. Què en saben de la menstruació, més enllà que sagnem un cop al mes, i de com ens afecta quan es retira? I de la masturbació, què en saben? I dels nostres pits apart de com es descorda un sostenidor? La cultura majoritària coit-centrista ja els va bé, perquè el seu desig sempre ha passat per davant del nostre. I nosaltres, que durant segles hem callat perquè no podíem fer més que sobreviure, ara que aixequem la veu, els estranya. Si ja vivim bé, si ens tractaven com a reines. Què més volem? Sense adonar-se que som persones com ells, de carn i ossos, reals i no princeses de contes de fades on ells encara romanen perduts.
Quan els parles amb normalitat de temes tan quotidians de la realitat femenina, se senten incòmodes, se’ls escapa un somriure nerviós i tracten de canviar de tema tan bon punt troben un forat. No volen aprofundir, perquè llavors correrien el perill d’empatitzar amb nosaltres i haurien de deixar de comportar-se com ho fan. Els resulta més fàcil veure’ns com a extraterrestres, llunàtiques, radicals, princeses. Tot menys dones reals. Volem que ens mirin als ulls amb franquesa i tranquil·litat. Que no sentin que s’allunyen de la llum per passar-se al costat fosc. No traeixen cap pacte ancestral si ens donen suport. Guanyaríem tots. Un arc de Sant Martí permanent sobre els nostres caps. Què diferent que seria el món. Us ho imagineu?
Conviure amb un home sensible, afectuós, que comparteix amb mi la vida i s’interessa per saber com soc i com en defineix la meva feminitat a vegades en fa perdre de vista la realitat de moltíssimes dones que encara han de viure amb els «t’ajudo?», «com es nota que tens la regla!» o «aquesta el que li passa és que va mal cardada». Però tinc una filla, i tot i que en el nostre petit paradís ella veu que és el seu pare qui tant li prepara el dinar com es preocupa per com se sent, soc ben conscient que quan surti al món encara li hauré d’explicar que haurà de continuar la nostra tasca de lluitar perquè molts altres ens reconeguin com a persones amb els mateixos drets i responsabilitats i no com a les seves criades o peces de porcellana exòtica.