Francesc Guillaumet Periodista

Dimarts passat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va rebre el cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, a la Plaça Sant Jaume. Feia 12 anys (12) que els màxims representants de Catalunya i Andorra no es trobaven al més alt nivell i la rebuda va ser amb tots els honors, amb els Mossos d’Esquadra en formació de gala i el protocol que se’n deriva. Aragonès estava acompanyat de la consellera d’Exteriors, Verònica Alzina, que abans de ser nomenada pel càrrec ja havia estat delegada de la Generalitat als Estats Units. La trobada, pel que sembla, va anar bé. I no és per a menys. Perquè Catalunya i Andorra, que comparteixen llengua, cultura i veïnatge, no només tenen moltes coses en comú en aquests camps sinó també en molts d’altres.

Destaco que feia 12 anys que els màxims representants de la Generalitat i del Principat no es trobaven al més alt nivell. I és d’esperar que ara no passin 12 anys més a fer-ho. De fet, pel que sembla aviat es posarà en agenda una visita del president Aragonès a Andorra. De tots els temes que a priori es van abordar a la reunió n’hi ha un d’especialment significatiu a hores d’ara: el de desenclavament d’Andorra. Em penso que va ser el president de la Cambra de Comerç el primer que va verbalitzar aquestes paraules que al final han fet fortuna en l’imaginari periodístic i polític del país. La realitat que viu Andorra és evident des de fa molts anys però s’ha fet més patent durant aquest any i mig de pandèmia, amb el tancament de fronteres que ha fet que manta vegades el Principat es vegués privat de la circulació que arriba des del Principat i pel Principat. Per tant desenclavar Andorra és una necessitat i fer-ho també passat per impulsar projectes que vagin en la direcció de millorar les comunicacions transfrontereres entre els dos països. Es pot parlar de carreteres però també de l’Aeroport d’Andorra-La Seu d’Urgell, que cal impulsar de manera decidida pels avantatges que pot portar al Principat i, també, a Catalunya. I d’ara endavant també caldrà estar molt atents a com evoluciona el projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern que Catalunya vol organitzar el 2030. És trist que calguin uns jocs per desencallar infraestructures (sense anar més lluny és d’esperar que la millora de l’Eix Pirinenc entri en aquest paquet) però ja que un certamen d’aquestes característiques acostuma a anar acompanyat d’inversions al territori seria un bon moment per definir què cal millorar, com i, sobretot, ser ambiciosos en projectes que puguin revertir en la millora del Pirineu, i aquí també hi entra Andorra i no només Catalunya.

Passant revista als projectes i realitats en comú, el camp de la cultura també és protagonista. Ho és per la iniciativa de presentar a la Unesco una candidatura que uneixi des del romànic andorrà fins a al Catedral de la Seu d’Urgell passant pel Castell de Foix, la qual cosa parla també de la gènesi del Coprincipat. D’altra banda treballar per la projecció de la llengua catalana a l’exterior també ha de ser una prioritat entre ambdós països. La Fundació Ramon Llull, que s’encarrega de l’Institut que projecta la nostra llengua al món, n’és un bon referent. A més a més el seu director és l’escriptor de Saidí Francesc Serés, un dels principals exponents de les lletres catalanes, de manera que també es dóna joc a totes les variants dialectals que expliquen els dialectes del català. En aquest cas es tracta del nord-occidental, que és el mateix que engloba el català que es parla a Andorra.

Fet i fet, de la trobada es desprèn que ambdós territoris tenen realitats convergents, cadascuna amb la seva idiosincràsia, és clar, però amb un nexe comú que va des de la cultura i la llengua fins a la sanitat (la col·laboració entre els hospitals de Meritxell i de la Seu d’Urgell ha de ser constant). La gestió dels residus, la defensa del medi ambient i les necessitats del fluxe constant de població que treballa a un i altre costat de la frontera són altres dels elements que ambdós països han de cuidar. És d’esperar, doncs, que les relacions constants que hi ha entre la ciutadania d’ambós països, també entre el sottogoverno d’un i altre costat de la frontera es pugui mantenir també des de les més altes instàncies dels dos executius. La reunió de dimarts passat va recuperar una tradició que no s’hauria d’haver perdut mai i és d’esperar que duri perquè de tot plegat només se’n pot derivar millores per ambdós països, una nació amb estat i una altra sense però que no deixa de tenir elements d’autogovern que s’han de posar al servei del benestar de la ciutadania.