Francesc Guillaumet Periodista

No sé si ho vaig escriure aquí o a La Mañana, perquè després de tant teclejar la memòria es comença a confondre, però el que sé de cert és que això del coronavirus ens costarà de treure-nos-ho de sobre. Des del principi de la pandèmia ha estat un anar i venir de brots, rebrots i períodes de millora i d’estabilitat per tornar allí on érem: als pics espectaculars de casos que amenacen de col·lapsar l’atenció sanitària. Abans eren les UCIS i els hospitals i ara és l’atenció primària, on es concentra l’allau de casos de Covid-19, sobretot gent jove, que s’ha contagiat just després d’acabar el curs. 
Però anem a pams. D’entrada, sembla que la situació d’Andorra és millor. Potser perquè la seva joventut ha posat més seny en tot plegat. Ara bé. A Catalunya les coses són més preocupants. Després d’acabar el curs escolars, sigui per l’efecte de Sant Joan o pels viatges de finals de curs, les coses s’han començat a complicar. Les primeres notícies van arribar el mateix dia del solstici d’estiu. Es parlava de grups d’estudiants que s’havien contagiat en viatges fets, generalment, a les Balears. Després van començar a rodar imatges (virals, com toca) de festes i concerts multitudinaris amb molta gent sense mascareta i sense guardar les distàncies socials que serien pertinents en el moment que ens ocupa.
Ara bé. Són culpables els joves de tot plegat? Què n’ha de dir la resta de la societat quan ha deixat els adolescents sense classes presencials, sense la possibilitat de poder socialitzar-se amb els seus amics i companys, com pertoca a l’edat, i amb l’obligació d’estar a les deu de la nit a casa pel toc de queda que es va imposar a finals d’octubre i que va acabar la primera setmana de maig? Continuo l’argument. Tot i admetre que de casos d’imprudència n’hi ha més d’un no podia pensar-se l’administració que quan es donés via lliure els joves farien el que han fet tota la vida? És a dir. Trobar-se, passar-s’ho bé, divertir-se amb els seus amics i quedar fins a altes hores de la matinada? Més que res perquè durant un any i mig no ho van poder fer. Per tant, la pregunta ens l’hem de fer perquè és important per començar a trobar respostes.
Ara se’ns diu que els casos pugen de manera espectacular (per sort, no tant les hospitalitzacions). Més que res perquè molta gent que s’ha contagiat de Covid són joves i la simptomatologia, en cas de ser-hi, acostuma a ser lleu, tot i que és evident que sempre es pot complicar en algunes circumstàncies. Sabut això potser caldria preguntar-se si no s’hagués hagut d’incloure aquesta franja de població en les vacunacions massives (i per, cert, molt ben portades) per les administracions. Especialment, la de la Generalitat de Catalunya. És evident que al principi faltaven vaccins i era prioritari blindar la població de més edat. Gràcies amb això la mortalitat a les residències ha caigut en picat i els padrins ja no han de témer aquest virus que s’ha demostrat letal en aquesta franja de població. 
És evident que parlar és molt fàcil i que el paper ho aguanta tot però de segur que aquesta serà una pregunta que s’hauran de fer els gestors de la cosa pública. Més que res perquè afinar al màxim en la lluita contra la pandèmia pot ser de vital importància per altres epidèmies que puguin arribar en el futur. És molt possible que vacunar abans de final de curs els adolescents que van aprofitar els ressorts de llibertat que se’ls obria després de molt de temps potser no era possible. Ni per efectius ni per raons d’edat. Ara bé. El que s’ha demostrat en aquesta nova onada de coronavirus és que aquesta franja de població podia representar un perill potencial. Potser no tant per ells sinó pels contagis que podien transmetre en la població de més edat encara no vacunada.
De tot plegat, però, en cal subratllar una cosa. Aquesta onada que ara per ara sembla espectacular ja ens agafa amb gairebé la meitat de la població amb la primera dosi de la vacuna. I això és un blindatge que en altres etapes d’aquest virus reconsagrat no teníem. Només cal recordar que al principi de tot ni se sabia del cert quins tractaments calien aplicar a la gent que arribava greu a Urgències i que acabava a la UCI. Ni tan sols se sabia què fer amb les persones que trucaven als centres de salut alertant de la seva situació i que havien de guardar quarantena a casa sense saber si eren o no portadors del virus i si l’havien transmès a la resta d’unitat de convivència. Per tant, en aquest sentit hem avançat molt i, admetent la subjectivitat de la meva opinió, sóc més optimista malgrat les dades que en altres etapes de la pandèmia. Més que res per l’efecte de les vacunes. Això no treu, però, que l’efecte acordió de que parlava, amb anades i vingudes i avenços i retrocessos la pandèmia continuï encara entre nosaltres durant no sabem quant de temps.