Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

A les societats els propietaris poden perdre l’empresa, però segons el tipus de societat que es tracti, els creditors podran posar la mà en el seus béns personals o en els dels seus administradors. En els últims anys, moltes societats anònimes i de responsabilitat limitada s’han enfonsat per culpa de la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19, mentre que els seus amos i accionistes continuen vivint còmodament gràcies a les seves fortunes personals. Ara bé, els socis d’altres societats que han fet fallida s’han trobat amb què les entitats bancàries i els creditors els han reclamat el deute generat per la societat i pressionat perquè paguin el deute amb els seus patrimonis personals.

De manera que si es tracta de societats que es declaren en bancarrota s’haurà d’estudiar quin tipus de societat és atès que el règim de responsabilitats varia molt en funció de la tipologia de la societat. A les societats anònimes i a les societats de responsabilitat limitada els socis no responen dels deutes socials, encara que en alguns casos els administradors legals estan subjectes a responsabilitat patrimonial. En canvi, a d’altres formes de societat la responsabilitat dels socis és il·limitada i responen amb el seu patrimoni. A continuació veurem la responsabilitat patrimonial en funció de la forma social de l’empresa.

En primer lloc, tenim les denominades societats civils, que són la forma menys complexa de societat. La societat civil és un simple contracte privat de col·laboració entre dues o més persones que desitges realitzar conjuntament una activitat amb ànim de lucre (no és obligatori que es faci davant notari, tot i que s’exigeix escriptura pública per a la societat civil en la qual s’aportin béns immobles o drets reals immobiliaris). La societat civil es constitueix per a la seva intervenció en el trànsit mercantil amb la finalitat d’obtenir beneficis, aportant cadascun dels socis els béns, diners o treballs necessaris. Les societats civils es regulen per preceptes del Codi Civil espanyol però les societats civils amb forma mercantil es regeixen per les normes del Codi de Comerç. Durant dècades van ser una forma de societat molt estesa ateses les facilitats que existien per a la seva creació, el baix cost per constituir-les i la simplicitat en la seva gestió. Ara bé, a l’Estat espanyol, des del 2016, les societats civils amb objecte mercantil, és a dir, que realitzin una activitat econòmica, han de tributar per l’Impost de Societats, mentre que amb anterioritat havien de fer-ho per l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) en règim d’atribució de rendes. La responsabilitat dels socis davant tercers per deutes de la societat és mancomunada i subsidiària, és a dir, només procedirà la reclamació contra ells quan prèviament s’hagi reclamat, sense èxit, a la societat. Per tant, la responsabilitat dels socis per deutes vers tercers és personal i il·limitada, és a dir, una vegada liquidat el patrimoni de la societat, si no arriba per cobrir els deutes, responen amb els seus béns presents i futurs. I ho fan de manera mancomunada davant tots els deutors que pugui haver.

En segon lloc, tenim les comunitats de béns, la forma més senzilla d’associació entre empresaris autònoms amb un projecte comú o quan la propietat de qualssevol béns o drets pertanyen pro indiviso a vàries persones. En conseqüència, són una opció recomanable en petits negocis que no exigeixin a penes inversions i en els que es prefereixi optar per una gestió senzilla. No obstant això, és una opció poc estesa a l’Estat espanyol. En la pràctica, podem definir la comunitat de béns com un acord privat entre diversos emprenedors, anomenats «socis comuners», que mantenen la seva condició d’empresari autònom, amb tot el que això suposa, i que ostenten la propietat i titularitat d’una cosa, o dret pro indiviso, per la qual obtenen un benefici o esperen obtenir-lo a través d’una activitat empresarial. A la comunitat de béns no és necessària la inscripció al registre mercantil ni aportar un capital mínim per iniciar l’activitat, com ara veurem. Generalment, es formalitza la constitució amb un contracte privat. Els socis comuners tributen mitjançant l’IRPF. Es regeix pel Codi de Comerç en matèria mercantil i pel Codi Civil quant a drets i obligacions. Ara bé, la comunitat de béns manca de personalitat jurídica pròpia, el que significa que la responsabilitat dels socis comuners per deutes contrets per la comunitat davant tercers és il·limitada i solidària, és a dir, respondran els comuners amb els seus béns presents i futurs i es recolzen uns a d’altres.

En tercer lloc, estan les cooperatives, que són una de les formes legals amb les quals compten els treballadors autònoms per organitzar-se en equip i crear una empresa. Una cooperativa és una societat constituïda per persones que s’associen, en règim de lliure adhesió i baixa voluntària, per a la realització d’activitats empresarials encaminades a satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques i socials, amb estructura i funcionament democràtic. En els últims anys, les cooperatives s’han erigit com una opció interessant per treballadors per compte propi, especialment en les modalitats de cooperatives de treball associat. Les cooperatives estan formades per persones que decideixen associar-se entre si per dur a terme una activitat. Socis i/o treballadors són els propietaris de l’organització i també són a la vegada el seus gestors. La cooperativa es basa en el principi d’ajuda mútua per aconseguir uns objectius generals, el que significa que tots els socis tenen els mateixos drets i les mateixes responsabilitats en el devenir de la societat. La propietat és compartida entre tots els socis, cuyo número és variable i il·limitat. No obstant això, aquesta propietat no és pot heretat ni és transmissible, a excepció que un soci es doni de baixa i entri un altre. Tots decideixen individualment sobre la companyia i la responsabilitat és col·lectiva, tot i que limitada; és a dir, no afecta al patrimoni personal dels socis en cas de fallida. Ara bé, per regla general, l’administrador respondrà davant la societat, davant els socis i davant els creditors socials, del mal que causin els seus actes o omissions contràries a la llei o als estatuts o pels realitzats incomplint els deures inherents a l’acompliment del càrrec, sempre i quan hagi intervingut dolo o culpa. La seva responsabilitat serà solidària, salvo en els casos en el quals es provi que, ell mateix, no ha intervingut en la seva adopció i execució, desconeixien la seva existència o, coneixent-la, van fer tot el convenient per evitar el mal o, almenys, es van oposar expressament a aquell. La responsabilitat dels s ocis pels deutes socials estarà limitada a les aportacions al capital social que haguessin subscrit, estiguin o no desemborsades en la seva totalitat. No obstant això, el soci que causi baixa en la cooperativa respondrà personalment pels deutes socials, prèvia exclusió de l’haver social, durant cinc anys des de la pèrdua de la seva condició de soci, per les obligacions contretes per la cooperativa amb anterioritat a la seva baixa, fins a l’import reemborsat de les seves aportacions al capital social.

En quart lloc, en la societat comanditària existeixen dues classes de socis: els col·lectius i els comanditaris. Els socis col·lectius tenen una responsabilitat subsidiària, solidària i il·limitada pels deutes socials. Els comanditaris, en canvi, no tenen aquesta responsabilitat. Si el patrimoni de la societat no arriba per pagar els deutes, els creditors només poden adreçar-se contra els socis col·lectius.

En cinquè lloc, a les societats anònimes la responsabilitat dels socis es redueix a la xifra del capital que han aportat cadascun. En canvi, els administradors respondran personalment i amb tot el seu patrimoni per actes vinculats a l’empresa que, de forma intencional, causin mal a la pròpia societat, als socis o a tercers. Val la pena assenyalar que la responsabilitat d’un administrador abasta tot el seu patrimoni personal. Les responsabilitats d’un administrador mancomunat, així com els membres del Consell d’Administració, atenen amb caràcter solidari donat el cas, a no ser que puguin provar no haver intercedit, desconèixer o haver intentat impedir el desenvolupament dels actes que haguessin danyat els interessos de l’empresa. La responsabilitat de l’administrador en l’àmbit civil es pot reclamar de dues maneres: primera, mitjançant una acció social posada en marxa pels socis, amb l’acció aprovada per Junta General, i segona, mitjançant una acció individual, duta a terme per alguns dels socis o per tercers (creditors) que s’hagin vist afectats. Cal destacar que l’acció de responsabilitat contra els administradors, sigui social o individual, prescriurà als quatre anys a comptar des del dia en què hagués pogut exercitar-se.

En sisè lloc, a les societats de responsabilitat limitada els administradors legals respondran davant la societat, davant els socis i davant els creditors socials del mal que causin per actes o omissions contràries a la llei o als estatuts o pels realitzats incomplint els deures inherents al desenvolupament del càrrec, sempre i quan hagi intervingut dolo o culpa. Així mateix, existeix la responsabilitat dels administradors per deutes de la societat quan s’incompleix el deure de sol·licitar la dissolució de la societat. L’acció de responsabilitat dels administradors per deutes de la societat també és coneguda com acció de responsabilitat per deutes, s’empara en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (LSC). Aquesta és l’acció més habitual que s’exerceix a Espanya pels creditors contra els administradors de la societat deutora. Ara bé, la responsabilitat dels socis es redueix al capital aportat; és a dir, que els socis no responen amb el seu patrimoni.