Francesc Guillaumet Periodista

No m’agraden els tatuatges i no me’n faria mai cap però encara m’agrada menys que es prohibeixi la presència de tatuadors en certàmens com el que s’havia de fer a Escaldes d’Engordany o que un partit polític, per compromès que estigui amb l’estètica, proposi que no es pugui anar al Parlament (que és la cambra que representa tota la ciutadania andorrana, estigui tatuada o no) amb aquests dibuixos sobre la pell si queden a la vista. Sempre he pensat, a més, que les prohibicions acostumen a ser el millor adob per divulgar allò que precisament es voldria amagar. Només cal veure què va passar quan el Vaticà va recomanar que no es llegís el Codi da Vinci, una prohibició que hauria entès si s’hagués referit al fet que l’escriptor diu que hi ha un tren a Andorra quan tothom sap que no n’hi ha cap. Però el cas és que la recomanació es feia pel contingut de la novel·la i no per aquest error de context. El que es va aconseguir va ser l’efecte contrari al veto. Per tant, i tornant al cas que ens ocupa, penso que aquests dos episodis no han estat massa encertats.

D’entrada cal dir que manifesto el més absolut respecte cap a la presa de sengles decisions (tant una com l’altra). Més que res perquè soc dels que pensa que als parlaments s’hi ha de poder parlar de tot (d’aquí la seva etimologia) i presentar les propostes que es creguin necessàries. D’aquí a prohibir la presència de tatuadors o dels tatuatges, però, hi ha un límit. De fet, en algunes professions ja hi ha una protocols que cal seguir. N’hi ha on no es poden portar els cabells llargs i han d’estar recollits amb una cua o amb algun altre element de subjecció. En altres s’especifica la forma de vestir. No és estrany, tampoc, que en determinats actes socials, especialment en recepcions oficials, s’indiqui com ha de ser la vestimenta d’homes i dones. Fins i tot hi ha nuvis que demanen als seus convidats què poden o què no poden portar o com han d’anar vestits per assistir als casaments. Jo no m’hi he trobat mai encara però sé de bodes, especialment les que se celebren a la platja, on els protagonistes demanen a la gent que es vesteixi de blanc. Dic que no m’hi he trobat mai i si m’hi trobés segurament declinaria l’assistència al casament perquè soc dels que m’agrada lluir la corbata més elegant que trobo (potser per això Unamuno deia allò de «catalanes, os pierde la estética») i el vestit sempre fosc amb camisa blanca. En aquest cas, a l’hora de comprar els pantalons i l’americana vull dir, sí que m’agrada que el botiguer m’aconselli sobre la millor manera d’anar vestit. Una vegada, el propietari d’una botiga centenària de Balaguer em va treure del cap posar-me una camisa blava amb un vestit negre. «Semblaràs el revisor de l’Alsina Graells», em va dir. Des de llavors, amb tot el respecte pels revisors i per la seva feina, sempre he anat amb camisa blanca als casaments o en altres actes similars. Ja dic que amb això de l’estètica em deixo aconsellar i a vegades em convencen. Segurament, però, ningú m’hauria arribat a convèncer de fer-me un tatuatge, un piercing o alguna cosa similar. De la mateixa manera que jo mai m’ho faria, però, reconec el dret de tothom a fer-s’ho si li agrada. Des d’aquest punt de vista he de dir que tinc amics tatuats i amics que no, amigues que porten un piercing al nas i altres que no se’l posarien mai i companys i companyes que porten arracades i altres que van sense (jo tampoc en porto ni en portaria). Amb tots i totes som la mar d’amics, de coneguts i saludats i si no m’hagués posat a escriure aquest article no m’hagués parat a pensar mai en si un porta això o allò.

Per això em sobten aquests tipus de vetos. Més que res perquè la gent que se’ls fa, els tatuatges o el que sigui, també respon a una manera d’entendre la vida (no deixa de ser també un element de comunicació) i en aquest sentit hauria de prevaler el fet de que tothom faci el que vulgui mentre no faci mal a ningú. Sense anar més lluny tot aquest debat m’ha portat a la meva adolescència. Com que tenia molts més cabells que ara vaig optar per deixar-me melena, de la mateixa manera que ho van fer els companys que tocaven en el mateix grup musical en el que jo estava a càrrec de la bateria. Tots portàvem els cabells llargs, alguns també barba i vestíem com volíem, tant aviat combinant les espardenyes envetades (a l’estiu és clar) amb les vermudes o la sabata plana amb els texans, que tant se val. Les barbes i perilles també abundaven en aquella estètica de principis dels anys noranta en els que ens emmirallàvem amb els Beatles i els Stones. Després de fer la selectivitat, però, i abans de començar a la universitat vaig decidir tallar-me la melena. Va ser gairebé sense haver-m’ho proposat i un cop estant davant del mirall del barber. Ja no n’he tornat a portar més (de fet la meva perruquera em va preguntar un dia si tenia previst fer-me un implant de pèl, amb la qual cosa ja seria difícil) però la veritat és que no m’importaria gens si el meu fill optés per deixar-se el cabell llarg. O per fer-se un tatuatge o un piercing o el que fos. Seria la seva decisió i la veritat és que no entendria que algú li privés d’aquest dret per molt que a mi m’agradés més o menys, que ja he dit que no forma part de l’estètica que jo triaria.