Victoria Gómez Pérez Periodista

El nom histèria, prové del grec hyster, que significa úter. Així, tradicionalment, aquesta malaltia mental s’ha associat únicament a les dones, que si desentonaven amb el patriarcat establert no es dubtava a tractar d’histèriques, o boges. Un dels casos més sonats de la història és el de Joana de Castella, coneguda popularment com a Joana la Boja, a qui tant el seu pare (Ferran el –suposadament– Catòlic), com el seu fill van acusar de patir una alienació arran de la mort del seu marit (que, sigui dit de pas, li va ser infidel durant tot el matrimoni), amb l’únic objectiu d’apartar-la del tron. Per si privar-la d’un dret legítim no fos prou, el pare la va tancar en un castell, on va morir 46 anys després confinada i sola.

Això va ser el 1509. Ara els temps han canviat, tot i que potser no tant com a alguns ens agradaria. La Britney Spears és una de les personalitats mundialment més conegudes que, sense embuts, és constantment titllada de boja. Per intentar entendre la seva casuística, però, cal fer un repàs a la seva vida: la Britney va triomfar amb només 11 anys en un programa de televisió i amb 15 va treure el seu primer disc Baby one more time, que va ser un èxit internacional. A partir d’aquí, i fins als 19, va publicar quatre àlbums i va fer quatre gires pels cinc continents, convertint-se en un fenomen global sense precedents. 

A banda d’una evident explotació infantil que donaria per fer un altre article d’opinió, cal destacar que durant aquesta època la Britney va patir hipersexualització sent només una nena, amb estètiques totalment cosificadores en els seus videoclips i lletres poc pròpies de la seva edat en les seves cançons. Tot i això, la seva discogràfica i la colla de corbs que es van formar al seu voltant (entre ells, el seu pare), l’obligaven a mantenir la veu que tenia quan va triomfar amb 11 anys, fet que posteriorment li va provocar greus danys a les cordes vocals. Irònicament, a mesura que es va anar convertint en una dona independent i lliure, capaç de prendre les seves decisions, va ser avassallada pels balls suposadament provocatius i conjunts poc convencionals en els seus shows. Qualsevol gest, sostenidor o faldilla es va convertir en motiu per acusar-la d’indigna i, un cop va tenir fills, de mala mare. 

El seu nivell de fama ha estat extraordinari, però la pressió constant per part dels paparazzis sovint s’ha fet insuportable. L’han perseguit per tot arreu i, en un moment on el feminisme no estava tan present en les consciències socials com avui, va ser constantment jutjada. Els periodistes (o persones cruels que li han fet entrevistes), per la seva banda, tampoc l’han ajudat i sovint l’han fet plorar en directe atacant-la per qualsevol actuació o frase fora de lloc que, d’altra banda, tots cometem alguna vegada. En una ocasió, a Nova York, on hi havia un centenar de fotògrafs esperant-la, en baixar-se del cotxe va entrebancar i de no haver estat per un dels guardaespatlles el seu bebè hauria caigut a terra. Passat l’ensurt, es va tancar en un restaurant i l’endemà totes les portades immortalitzaven el moment: ella a punt de caure amb el fill en braços i ella plorant al restaurant, abatuda. Els titulars? La Britney està boja, la Britney no pot més, la Britney és una mala mare. És a dir: està boja per estar a punt de caure, quan hi ha centenars de càmeres que ni tan sols la deixen caminar, i és una mala mare perquè plora davant del seu fill. I això no és el pitjor: quan va decidir divorciar-se del pare de les criatures (en té dues), es va donar per fet que ella no era capaç de fer-se’n cura i, per tant, la custòdia havia de ser per a ell. Algú es va preguntar qui era el pare i si era un bon referent, o en tot cas un de millor? 

Incapaç de gestionar tot plegat, una fatídica nit de l’any 2007, seguida per desenes de càmeres, va decidir entrar en una perruqueria i tallar-se ella mateixa els cabells al zero. Evidentment, ningú es va preguntar què l’havia dut a fer tal estridència i tothom es va limitar a dir que, simplement, estava boja. Mesos més tard, i després d’una persecució pels carrers de Hollywood, la Britney es va baixar del cotxe, va agafar un paraigua i va començar a propinar cops a un dels vehicles de la premsa. L’acte és totalment injustificable, però no està de més recordar que Justin Bieber, una altra estrella del pop, una vegada va donar un cop de puny a la cara a un fan i ningú va qüestionar el seu seny. La cirereta va ser una desastrosa actuació en una gala de l’MTV en què va aparèixer sota els efectes de l’alcohol, quan tot just estrenava nou disc. Així doncs, clarament no està bé, «està boja», diuen, però ningú del seu entorn li demana que s’aturi. Al contrari, l’obliguen a treballar.

El 2008, la justícia americana va dictaminar que havia d’ingressar a un hospital psiquiàtric, en considerar que patia un desordre mental i la va inhabilitar com a ciutadana (ni tan sols pot votar a les eleccions). Des de llavors el seu pare, el mateix que l’obliga a cantar i ballar, té la seva tutela fins al punt de decidir si surt o no de casa, amb qui es troba, signa contractes i acords en el seu nom i gestiona les seves propietats i targetes de crèdit. També va ser el pare qui la va obligar a actuar en plena depressió cada nit a Las Vegas i qui va decidir que es col·loqués un DIU per evitar quedar-se embarassada. Ella l’ha denunciat per treballs forçosos i per obligar-la a prendre medicaments sense la supervisió de cap metge. Indignats amb aquesta situació, els seus fans han creat el moviment #freebritney a favor de l’artista, al qual també s’hi han sumat diverses personalitats del món de la música i la faràndula en general.

Aquesta setmana, una jutgessa de Los Àngeles ha dictaminat que, tot i que la Britney té 39 anys i fa tot el possible per demostrar que està bé, sana i curada, continua sense poder reprendre les regnes de la seva vida i, per tant, sota la tutela del seu pare. La (in)justícia dona la raó a l’home que fa 13 anys que l’explota i que sense cap mena de remordiment viu a costa seva. El cas de la Britney és, sens dubte, un dels més extrems i ofereix una visibilitat que poques dones més poden aportar, però la pregunta és: si hagués estat un home, res de tot això hauria passat?