Natalia Mena

Envellir és un privilegi, un art, un regal. No ens hem de lamentar de fer-nos grans, al contrari, ha de ser un motiu d’alegria, i sobretot de gaudir del viatge, amb les seves coses bones i dolentes.
Sincerament crec que la joventut està sobrevalorada; ara mateix tinc dues filles adolescents i estan fantàstiques, sanes, vitals, plenes d’energia i precioses, no obstant això, quan me les miro no tornaria enrere ni per agafar impuls. Cada etapa té el seu encant, o no, depèn de com l’hagis viscuda, però un cop superada, ja està, sempre s’ha de mirar endavant i continuar fent camí, aquest que ens portarà el destí, el que cada un de nosaltres tindrà i on per fi (espero) s’haurà acabat el misteri i obtindrem respostes vitals que ens faran entendre el nostre pas per la vida.
En general, la percepció que tinc és que la societat té por a envellir, perquè perdem facultats, perquè la vellesa es veu com un càstig, de manera pejorativa i humiliant, perquè es produeix un deteriorament físic i mental, i perquè representa la decadència de la persona, a vegades de forma molt dolorosa.
Llavors us preguntareu, què li trobo de bonic a envellir? Doncs, per començar quelcom molt evident, que és continuar vivint i gaudint de les persones que estimo. Un altre dels aspectes que em fascina de créixer és l’aprenentatge, l’experiència que vas adquirint amb els anys i que et fa més savi (hi ha excepcions, però en general sabem una mica més). Segons envellim, ens anem desprenent de l’innecessari, comencem a valorar el que és fonamental, el número deixa d’importar en quasi tot, i la qualitat passa a ser el més important. 
L’edat et fa descobrir que els moments no són fixos, són mutables, tot és relatiu i temporal, et fa entendre la desafecció. Madurar és avançar a la trobada de nosaltres mateixos, és com el retorn a casa. Després de passar-te la vida buscant a fora no sé què, t’adones que tot ho portes dins, ja no demanem canviar les qüestions exteriors que no podem controlar, ni volem tenir raó, ni ens preocupa massa el que pensin els altres, ni ens alimentem del demà, es viu molt més en el present, el qual és meravellós, perquè el passat genera nostàlgia i melancolia, i el futur angoixa i ansietat, per la incertesa de desconèixer què passarà.
El que em sembla més fascinant de la vellesa és que comprenem que el primordial a la vida no es veu, sinó que se sent, com deia El Principito: «Només amb el cor es pot veure bé, l’essencial és invisible als ulls, i aquest és el secret, no pot ser més simple».
Comences a experimentar que la felicitat és un estat propi, i que depèn de tu mateix, no que te la proporcionin els altres. Som responsables del nostre estat d’ànim, de la nostra energia; que un 10% és el que ens passa i un 90% com ens ho prenem; que la pau i la tranquil·litat agafen protagonisme per damunt dels plaers, tot i no renunciar a ells; ens convertim en persones més humils i honestes. Les arrugues ens recorden on han estat els somriures i els plors, són un reflex de les nostres emocions, de les nostres vivències, l’empremta que ens deixen els avatars de la nostra existència.
És clar que hi ha factors negatius, i quan no? Tot té el seu yin i el seu yang (aquest principi filosòfic explica molt bé l’existència de dues forces oposades, però a la vegada complementàries que són necessàries per mantenir l’equilibri universal). Per mi el gran perjudici de fer-se gran és la pèrdua, la pèrdua de tot: d’innocència, de vitalitat, de paciència, de bellesa, de salut, dels éssers estimats, com ara avis, pares, amics..., però d’altra banda, i des de la meva òptica de dona optimista que soc, guanyes en coneixement, serenitat, perspectiva, i fins i tot la pèrdua de la bellesa és bella, perquè ens fa adonar-nos de l’imprescindible que és viure amb intensitat cada instant; ens fa apreciar i veure que som efímers, que el temps s’acaba, que res és per sempre.
Per tant, hem d’acceptar que l’envelliment forma part de la vida i que ningú pot escapar d’aquesta transició. Rubén Darío va popularitzar el concepte de «juventud, divino tesoro», però la tercera edat és l’autèntic valor d’aquest tresor i el que has fet amb ell. Consumir les monedes que t’hagin tocat de la millor manera possible depèn de tu, per culminar i fer balanç de la teva història amb la satisfacció d’haver exprimit el màxim cada segon, cada cèntim; inclús quan els anys ja et pesen, les forces flaquegen i les il·lusions s’esvaeixen, sempre et quedarà la riquesa del que has viscut, perquè qualsevol persona que tingui la capacitat de veure la bellesa no envelleix, per això reivindico la bellesa de la vellesa.