Francesc Guillaumet Periodista

El Tribunal de Cuentas, un organisme fins ara no massa conegut i que a priori fiscalitza els comptes de les institucions, demana gairebé cinc milions d’euros als expresidents Mas, Puigdemont, a l’exvicepresident Junqueras i als exconsellers Mas-Colell i Romeva, a més de 35 alts càrrecs més, per suposada responsabilitat comptable en la promoció exterior del Procés. L’organisme, amb membres com l’exministra d’Aznar, Margarita Mariscal de Gante i el mateix germà de l’expresident popular, fa i desfà en paral·lel a les condemnes que ja han patit prèviament algunes de les persones a les quals ara es vol arruïnar. Poca broma. Se’ls demana cinc milions d’euros per externalitzar el procés sobiranista, ja fos amb el Diplocat o amb qualsevol altre viatge de treball (el FAQS de TV3 alertava que fins i tot s’hi inclou unes declaracions de Mas a preguntes dels periodistes després d’una inauguració als Estats Units). El resultat final pot ser l’embargament dels seus béns i propietats.

Poca broma. Estem parlant de persones a les quals es vol arruïnar de per vida per haver fet bé una feina que tenien encomanada pels seus votants. Dit d’una altra manera, el Diplocat, que és l’organisme de diplomàcia pública que s’encarregava de parlar de Catalunya al món, va ser un èxit. Es va servir d’un model més àgil que la pròpia diplomàcia tradicional i va despertar l’interès del món pel que passava a Catalunya. Per això el deep state (que no el govern de l’Estat) juga fort en aquest sentit. Fins al punt que el ministre de Transports, José Luís Ábalos, va reconèixer que aquest procés paral·lel és una «pedra en el camí» que volen obrir els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès. No deixa de ser curiós, a més, que la citació a les persones que es vol represaliar per la seva participació en la més alta esfera de la política catalana es faci el mateix dia en què hi haurà la primera reunió entre els dos presidents i que hauria de servir per obrir una nova etapa, si més no en les relacions interpersonals i en la generació de confiança (els acords, en cas de ser-hi tardaran molt més a arribar, potser anys). D’entrada cal reconèixer el paper valent que ha tingut Pedro Sánchez en l’indult als presos. El Consell de Ministres va aprovar la mesura l’endemà mateix que el Consell d’Europa es pronunciés al respecte i demanés la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la modificació de la tipificació penal de la sedició. Sigui com sigui, però, Sánchez feia ben bé un mes que ja deixava entendre que hi hauria indult. Parcial, sí, com no podia ser d’altra manera després que el Tribunal Suprem s’hi pronunciés en contra. Però al capdavall ha servit perquè nou homes i dones de pau que van posar les urnes l’1-O puguin recuperar la llibertat i deixar enrere una etapa de privació de llibertat que no hauria d’haver arribat mai. Que hi va haver desobediència està fora de dubte, però això no comporta presó ni aquí ni en els països democràticament més avançats, amb la qual cosa que aquesta gent estigués tancada a la presó era una vergonya internacional. El propi govern de l’Estat reconeix que aquesta qüestió generava mala imatge a Espanya i la justícia (segons feia evident diumenge la portada d’El Mundo) ja dona per descomptada l’estirada d’orelles del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

Però ara el cas és un altre. El Tribunal de Cuentas, per més inri amb un alt grau de nepotisme, demana responsabilitats econòmiques a les persones que van estar al capdavant de la Generalitat, ja fos a Presidència, Exteriors o Economia, des del 2011 fins al 2017. I ho fa de manera que torna a generar una onada de rebuig internacional. I és que entre els encausats hi ha Andreu Mas-Colell, un dels cervells més ben moblats que té aquest país i que va deixar Harvard i la seva carrera de prestigi com a economista per assumir la Conselleria d’Economia del Govern d’Artur Mas. De fet, quan es va fer l’1-O Mas-Colell ja estava allunyat de la política. Però en un món global tot se sap i fa pocs dies 33 Premis Nobel van signar una carta en la que condemnen el procés contra Andreu Mas-Colell, que també és la persona a qui Jordi Pujol va encarregar el desplegament d’un corpus investigador en un país que fins aquell moment no s’havia caracteritzat gaire per la seva aportació a la ciència. 

No és d’estranyar, però, que l’èxit que va tenir la política exterior catalana durant aquests anys faci empipar més d’un. El Diplocat va treballar bé, sí. Potser per això l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría se’n fotia en plena aplicació del 155 amb aquelles paraules de «Diplocat en li-qui-da-ció», emfatitzant cada síl·laba en català perquè s’entengués millor la càrrega d’intenció que portaven les seves paraules. En aquells anys, però, a Catalunya es va treballar bé l’acció exterior. Els periodistes de tot arreu tenien accés directe als protagonistes de la política catalana i el país s’explicava allà on calia mentre que el govern de Mariano Rajoy (foragitat del govern per una moció de censura a causa d’una Caixa B que segurament no arribarà mai al Tribunal de Cuentas) no era gens receptiu als creadors de l’opinió pública mundial. Potser per això, com deia al principi, van xafar més d’un ull de poll. De parlar d’un país que tot just era conegut per Barcelona i les seves olimpíades del 92 (llevat de notables excepcions) es va passar a què els principals diaris i mitjans de comunicació s’interessessin pel que hi passava. No en va en una entrevista que vaig fer al president Puigdemont em va parlar que Catalunya no era independent de dret però sí de fet perquè ara ja tothom la coneixia. Que no sigui per això que el deep state (que no el govern de Pedro Sánchez, insisteixo) vulgui jugar la seva pròpia partida per fer descarrilar una situació que s’ha situat en un carril de possible solució. De fet, la informació la tenen tota, que per això va servir el 155, perquè es pogués penetrar a les entranyes de la Generalitat i de tots els seus organismes. Ara bé, la gent que hi havia al capdavant del país va jugar bé les seves cartes. Amb excel·lència i honestedat malgrat el procés kafquià que se’ls ha obert i que sembla (és una opinió) més destinat a jutjar les seves idees i donar un avís a navegants que no pas a fiscalitzar els comptes.