Primeres conseqüències de la nova administració Biden
Fa cinc mesos que governa el partit demòcrata a la Casa Blanca i ja es poden començar a constatar els canvis, quasi sempre radicals, respecte de les línies mestres del seu antecessor. Des de la política econòmica, amb una inundació de paquets d’ajuda a les empreses, famílies, estudiants, estats, fins a la voluntat de renovació i/o ampliació de les infraestructures. Es veu també amb la visita a Mèxic i Centre Amèrica de la vicepresidenta Kamala Harris, i la voluntat d’incrementar els paquets d’ajuda per incentivar l’activitat econòmica en aquesta regió i, de pas, reduir la pressió sobre la frontera americana del sud.
Encara no ha desenvolupat cap proposta concreta, la nova administració, en un tema tan sensible i controvertit com és el control de les armes de foc en mans de particulars, sobretot les armes automàtiques, per la seva letalitat. Tampoc s’han modificat encara les relacions diplomàtiques o comercials amb Cuba i Veneçuela, malgrat que ja no es veu tant actiu el líder opositor veneçolà. Però sí que es pot constatar que les declaracions dels líders d’aquests dos països (i de l’administració americana) ja no són tan incendiàries com fa uns pocs anys.
Amb l’Iran s’han reactivat les converses multilaterals a Viena, on, de forma indirecta, una delegació americana hi participa. Les recents eleccions iranianes, amb un guanyador favorable a la negociació, sembla donar esperances a la tornada a l’acord assolit durant el mandat d’Obama (recordem que el vicepresident era Joe Biden). En la recent visita del president Biden a Europa, ja s’han vist signes clars de canvi de comportament respecte de determinats països europeus, la Unió Europea i l’OTAN. En relació amb el Regne Unit, sabent que Biden té avantpassats de la República d’Irlanda, ha obligat Boris Johnson a ser extremadament prudent en el tracte a donar en els moviments, bàsicament de mercaderies, entre l’Ulster (Irlanda del Nord), el Regne Unit i la República d’Irlanda.
Quant a la Unió Europea, l’eliminació de diferents aranzels existents de l’època anterior, per totes dues parts, i l’activitat multilateralista nova dels americans, afavorirà, sense dubte l’increment dels intercanvis entre les dues zones comercials. Quant a l’OTAN, malgrat seguir reclamant una major participació en els pressupostos militars dels països membres, com feia Trump, tant les formes de dir-ho com unes relacions més d’igual a igual, són radicalment diferents.
Respecte de les relacions dels Estats Units amb Rússia i la Xina, els fons dels litigis continuen sent els mateixos. És un problema d’esferes d’influència de difícil solució a curt termini i, sobretot, de constatar la creixent importància econòmica i militar de la Xina, a nivell mundial. En general, el tarannà de la nova administració és més dialogant, multilateralista, negociadora i possibilista. Segurament Biden, a nivell personal, fins i tot per la seva edat, cau millor que Trump.
Sense valorar la reacció causa-efecte, seria curiós valorar la caiguda de Binyamín Netanyahu, com a primer ministre d’Israel. Evidentment aquest tenia totes les portes obertes amb l’administració Trump. Però sorprèn que s’hagi pogut muntar una coalició de vuit partits molt diferents ideològicament, entre ells un de palestí-israelià per fer fora Netanyahu. Han pesat més les ganes de canvi que les grans diferències entre els vuit partits.
Sens dubte un escenari internacional sense Trump, poc o molt, ha ajudat al canvi. Resten per tocar més tecles per part de la nova administració. D’entrada, si ens recordem d’uns quatre anys enrere, els secretaris sectorials de l’administració Trump tenien una vida útil relativament curta. Les seves cadires ballaven amb gran facilitat. Ara hi ha més estabilitat. El tractament dels temes, en el fons i en les formes, són molt diferents.
La frase de la setmana és: Ser el millor és una decisió diària.