• El sistema liberal es basa en persones racionals, lliures i autointeressades; l'egoisme és la barbàrie

Davant la terrible crisi econòmica que encara tenim a sobre, les reaccions dels pobles són marcadament diferents. A les societats del sud d'Europa, a l'Europa catòlica –antropològicament catòlica, encara que cada cop hi hagi més descreguts– la reacció primària consisteix a buscar culpables: els bancs, les immobiliàries, els governs, els americans... ¡els funcionaris! I sovint les versions menys versemblants i més ridícules són les que amb més força penetren en la població. Els anglosaxons, en canvi, tenen una gran capacitat de catarsi: posen més èmfasi en aprendre la lliçó que en identificar culpables; per dir-ho en la terminologia catòlica: prefereixen el propòsit d'esmena a l'assumpció de la culpa. Per això són capaços de vendre'ns abans que ningú la solució, tot i que en bona part la culpa del desgavell financer va ser seva –¿ho veuen? tinc la necessitat catòlica de buscar culpables, ni que només sigui per perdonar-los–.

Sigui com sigui, els uns i els altres acaben fent la seva pròpia catarsi: tothom busca explicacions per saber què ha fallat en el capitalisme, en l'economia de mercat lliure, què ha fallat en el sistema –jurídic i econòmic– liberal. El primer que es va dir és que aquesta no era una crisi de mercat stricto sensu, sinó una crisi de mercaders. Està ben pensat, però en el fons totes les grans crisis són provocades pels mercaders, pels actors econòmics, perquè els mercats –per molt que desagradi a alguns– no tenen personalitat jurídica; i personalment espero que no l'arribin a tenir mai.

El cas és que tot plegat ens ha portat a parlar de valors, de l'ètica dels negocis, de bones pràctiques... de ¡moral! Sí, senyores i senyors, sí, de moral; sona carca ¿oi? doncs per a alguns és el més nou que hi ha, no n'havien tingut mai. Però a mi tot això dels valors no m'acaba d'agradar: això és recordar-se de Santa Bàrbara quan trona; i en aquest cas ja estem amb l'aigua al coll. Deia Oscar Wilde que la moral no és altra cosa que la postura que adoptem davant algú que ens cau malament. Com que aquesta crisi no ens cau bé, ens hem tornat tots uns moralistes. És una actitud que em recorda la d'alguns famosos personatges de la història –algun va arribar fins i tot a sant– que van abraçar el cristianisme i van començar a criticar els pecats de la carn quan la fisiologia ja no els permetia gaudir-ne. La castedat als 20 anys és un sacrifici, als 80 és una amarga necessitat. A mi no m'agraden ni l'un ni l'altra, com tampoc no m'agrada tot això dels valors, ni en temps de bonança ni en temps de crisi.

No dic que els valors no siguin necessaris –imprescindibles– per fonamentar el sistema. Ho he dit sempre que he pogut: el liberalisme es fonamenta en els drets humans, en la dignitat de la persona, i té un sòlid ancoratge ètic, moral... metafísic, m'atreviria a dir. Però els valors liberals són això: un fonament, una premissa, una condició de possibilitat... no un pegat que fem servir cada cop que tenim problemes per anar tapant forats. Més val una societat absolutament corrupta i immoral, que no pas una societat immoral amb alguns pegats de moralitat i d'ètica. Ho dic des del punt de vista de l'estil, és clar.

Aquesta crisi el que ha evidenciat és un problema de concepte, més que no pas de valors. És clar que hi ha hagut persones que sabien que el que feien estava mal fet, que tenien un dèficit ètic, però el dèficit conceptual estava molt més estès. Segons em sembla aquest dèficit conceptual consistia –i consisteix– en creure que el sistema liberal es basa en una contraposició d'egoismes: l'egoisme de qui oferta contraposat a l'egoisme de qui demanda, l'egoisme del treballador contraposat a l'egoisme de l'empresari, l'egoisme de dues parts que contracten... i així anem teixint una xarxa d'equilibris, d'equilibris de bronze, que és qualsevol cosa menys òptima. I el dia que la xarxa peta ens posem tots a plorar i jurem i perjurem que hem de ser bons minyons. ¡Això no és seriós!

El liberalisme no es fonamenta en l'egoisme, sinó en l'autointerès. Els autors liberals –Rawls i companyia, per citar els més moderns– parlen d'individus racionals, lliures i autointeressats. Si tingués el dia sarcàstic diria que aquests individus no han existit mai enlloc, però tinc un vespre idealista i crec que sí que podem ser persones racionals, lliures i autointeressades. El que passa és que això de l'autointerès no ho hem acabat de definir –o d'entendre– mai del tot bé. N'hi ha molts que equiparen l'autointerès a l'egoisme i crec que d'aquí neix bona part dels errors. L'autointerès és l'egoisme passat pel filtre de la racionalitat. La diferència entre l'egoisme i l'autointerès no és una trivialitat acadèmica, és l'abisme que separa la civilització de la barbàrie.

L'egoista és, per definició, cec: només pensa a tenir plena la menjadora i no pensa mai, no si n'hi haurà prou per als altres, sinó si la seva golafreria present no acabarà essent la causa de la seva desgràcia futura. És allò de l'après moi, le déluge, sense pensar que en un món en què les coses van tan ràpid, l'après acostuma a arribar abans que el moi hagi desaparegut. Un especulador immobiliari, per agafar un exemple senzill i maniqueu, perjudica la base mateixa del sistema i, amb ella, a si mateix. Encara que no ho percebi de manera directa, encara que es retiri de l'orgia a temps i amb les butxaques ben plenes, està dinamitant un creixement sostingut i sòlid del qual ell també se'n beneficiaria. Si mirés pel seu propi interès, pel seu interès de debò, no especularia.

Una persona autointeressada és una persona egoista que ha estat capaç d'interioritzar totes les conseqüències de les seves accions individuals i com aquestes conseqüències repercuteixen en la seva pròpia esfera d'interessos.

Ara bé, s'esdevé que aquestes persones autointeressades no estan soles al món i si resulta que viuen envoltades d'egoistes, l'autointerès els aconsellarà ser també egoistes. Sovint, en un context d'irracionalitat el més racional és ser irracional. Quan tothom especula amb els habitatges, l'autointerès dicta especular també, perquè el sistema ja està pervertit, ja camina cap a l'abisme i, per tant, abans no s'hi precipiti cal arrambar amb tot el que es pugui.

Cal, per tant, un pas més per convertir l'autointerès individual en un autointerès universal. Per actuar de tal manera que la nostra acció individual pugui ser un acció universal, que diria Kant. I aquí la moral i l'ètica són importants, però hi ha una cosa que funciona millor: el dret. Un sistema basat en l'egoisme tindrà una tendència natural a la desregulació, però no un sistema basat en l'autointerès. Un sistema liberal de debò tampoc tendeix a la hiperregulació, sinó a la regulació justa i necessària per convertir l'egoisme en autointerès, per universalitzar les preferències dels individus.

Un bon coneixedor dels clàssics em diria que a aquesta conclusió ja hi havien arribat els romans sense necessitat de tanta parafernàlia. Però els romans eren juristes magnífics i als economistes els enviaven a galeres. ¿Per què es pensen que l'imperi va durar tant?

http://iagoandreu.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.