La píndola vermella
A finals d’any s’estrenarà la quarta entrega de la saga de ciència-ficció Màtrix, dirigida per Lana Wachowski. Com recordaran aquesta distòpia de les germanes Wachowski ens descriu un futur en que els essers humans esclavitzats per les màquines, viuen en suspensió i amb la ment connectada a una realitat virtual anomenada Màtrix. El protagonista Neo, un pirata informàtic, intueix però que alguna cosa no va bé i l’acció, trepidant, està servida.
Aquest film de 1999 figura entre els referents del seu gènere i el seu sentit més profund ha desvetllat tota mena d’hipòtesis des dels seus inicis, en part per les qüestions d’ordre filosòfic i existencial que desvetlla, com ara la naturalesa d’allò real o la possibilitat de llibertat. No va ser fins l’any passat que Lilly Wachowski va confessar però que el rerefons real de la narració cinematogràfica es basava en la qüestió de la transsexualitat. Lana, la seva germana, va canviar de sexe uns anys enrere, tanmateix la notícia no va transcendir en el seu moment. Si ens fixem en el relat podem comprovar com aquest en efecte resta importància al cos, el redueix a un simple contenidor, per a posar l’accent en la ment, un element superior, molt més determinant.
En el film, Neo es veu alliberat de la il·lusió imperant i imposada, la Màtrix, gràcies a una píndola vermella que li ofereix Morfeu, el líder d’un grup rebel. La blava serveix per oblidar i seguir ancorat al somni, la vermella per despertar. Curiosament i per absurd que pugui semblar, aquest petit artefacte ha provocat que aquesta saga s’hagi vist segrestada per l’extrema dreta del país que l’ha vist néixer. En ella aquests grups hi volen veure el símbol perfecte per a evidenciar que posseeixen la veritat i que la resta de la societat ha de despertar de l’estat anestesiat en què es troba. De fet, existeix la comunitat autodenominada Red Pill, en la qual hi trobem cercles diversos, com ara antifeministes, racistes i extremistes, a més de grups conspiracionistes de tota mena com ara QAnon. Per a tots ells la realitat feta a mida, sovint paral·lela, és el que importa.
Que precisament aquests moviments mantinguin una guerra oberta contra el col·lectiu LGTB no deixa de resultar profundament irònic en aquest cas, i això explicaria la sobtada confessió de Lilly Wachowski al voltant de l’origen de la història. En aquesta apropiació es fa palesa el dèficit de caire racional que s’amaga rere aquests moviments. A més, la societat tecnològica, i en especial la dinàmica de les xarxes socials, han acabat generant una disgregació del concepte de veritat i del respecte de l’altre que pensa diferent, i aquests elements soscaven els fonaments de la convivència, posant en perill l’existència dels espais en comú, els del diàleg. Les creences, actes de fe, no acostumen a arrelar en la ment sinó que creixen en un altre terreny, el dels sentiments i emocions, i fins i tot el dels instints, per tant resulten difícils de combatre. Aquesta capacitat de distorsió i manipulació, amb vistes a influenciar l’inconscient col·lectiu, no té fre.
En aquest imaginari gairebé banal de la píndola vermella, un senzill remei que com art de màgia, fa que tothom pensi el que a un l’interessa, hi dormita el totalitarisme més abjecte. No importa que se’l disfressi d’entreteniment, de brillant ocurrència, o bé de revolució glamurosa. El que ens recorda de fet és que es fa necessari llegir, no només la lletra petita, de l’actualitat, sinó també els espais entre línies, més enllà de les aparences innòcues, per a evitar d’empassar-se la píndola equivocada de la forma més inadvertida.