La depressió
Aquesta malaltia és coneguda per la seva capacitat d’anul·lar les ganes de viure de la persona que la pateix. La deixa en un estat d’indiferència per complet i encara més, no distingeix entre classes socials. Els enfonsa mentalment a tots, poden tenir cotxes, cases, diners, una bona feina, salut, una família i amics que els adorin i tot i així, aconsegueix que se sentin sols, buits i incapaços de gaudir del seu entorn social. Els enfonsa per complet, no entenen què els està passant, comencen a abandonar les seves aficions, ja no les gaudeixen, l’única cosa que volen és quedar-se a casa, tombats al sofà o al llit veient la televisió o simplement mirant al sostre.
A vegades ploren sense cap motiu, se senten perduts, viuen en un estat de melancolia etern. Sona el telèfon i ni es molesten en mirar qui està trucant, simplement esperen que deixi de sonar. T’acabo de donar les seves dues característica principals, la anhedonia i la tristesa profunda. No ho confonguis amb tenir un mal dia o tenir canvis d’humor, la depressió és un estat permanent de tristesa sense justificació. Per a poder diagnosticar-la, aquests símptomes han de ser presents un mínim de 15 dies seguits i és tan poderosa que fa sorgir dos dels pitjors sentiments autodestructius, el de culpabilitat i el d’inutilitat. Després, la persona es queda sense forces, està tan esgotada que moltes vegades no menja per no haver de cuinar o per no haver de sortir a comprar. D’igual manera, altera el somni de dues formes oposades però ambdues, es tradueixen en un somni no reparador, d’una banda la persona dorm la major part del dia i per una altre, té insomni, és incapaç de dormir més de tres hores seguides.
Paral·lelament, la malaltia s’agreuja i acaba afectant els processos cognitius (el pensament), es raona sense claredat i de manera pausada. Amb el pas dels anys, si no es vigila, la persona es descura físicament i deixa de cuidar-se perquè s’aïlla socialment i no interactua amb ningú, viu en el seu món. He d’esmentar també que el consum d’alcohol, tabac o qualsevol droga il·legal empitjora la malaltia. La seva explicació es troba en els neurotransmissors, concretament en la serotonina, una deficiència del mateix està implicat en la malaltia. S’ha vist que una disminució del nivell de serotonina es tradueix en un estat apàtic. D’aquí la importància de la medicació antidepressiva, la seva funció és bloquejar la reabsorció del neurotransmissor per part de les neurones, d’aquesta manera es queda més temps en l’espai sinàptic, és el lloc on les neurones dipositen els neurotransmissors, però això sí, han d’anar acompanyats de teràpia psicològica. La medicació per si sola, no té sentit perquè l’única cosa que fa és animar momentàniament la persona.
Per la seva banda, la funció de la teràpia és buscar l’origen del problema i oferir eines mentals per a poder fer-li front, només així se surt de la depressió, aprenent noves maneres de pensar i actuar perquè una vegada se surti d’ella, no es torni a entrar. Amb la qual cosa, una manera d’evitar caure en depressió és no deixant els teus plaers de la vida, les teves aficions, la teva essència com a persona. Allò que defineix la teva personalitat, així que si en algun moment no et reconeixes, analitza què has deixat de fer i torna a aquesta mateixa rutina, si més no, fins a recuperar l’alegria de viure que tenies abans. Paradoxalment, en bastants ocasions, l’efecte trist i melancòlic s’expressa de manera oposada, ho fa en forma d’agressió i hostilitat. Aquesta mena de conducta té la seva explicació en el cansament, ens tornem irritables, amb la qual cosa segons la nostra personalitat, l’expressarem d’una manera o d’una altra. Aquesta segona manera d’afrontar-la és la més típica entre els adolescents. Es tornen hiperactius i en moltes ocasions es confon amb el TDAH, el jove no entén què li està passant i la seva rebel·lia o passotisme són la seva manera d’afrontar la situació.
Després, referent a la seva heretabilitat, no és que existeixi un gen depressiu, més aviat, s’hereta la vulnerabilitat a la depressió, és a dir, que si algun membre de la nostra família directa ha patit depressió, les probabilitats d’adquirir-la augmenten. Això sí, amb la influència de la nostra personalitat, si som tímids, extravertits, tenim baixa autoestima o vivim estressats. Tots aquests factors interactuen entre ells i potencien el desenvolupament de la malaltia.
D’altra banda, per obtenir els resultats esperats de la medicació receptada i a més a més, que no creï addicció, s’ha de prendre durant un mínim de sis mesos seguits i un màxim d’un any. Això és així perquè els resultats comencen a partir de les nou-12 setmanes i al cap d’un any poden crear addicció. És a dir, després de l’any s’ha de començar a reduir la quantitat fins a eliminar-la per complet, aquest procés durarà uns altres sis mesos més. Només en casos on la depressió és major té sentit continuar amb la medicació, però fent aturades, mai més d’un any consecutiu.
En contrapartida, en la teràpia s’ensenyen altres maneres de segregar serotonina, per exemple, realitzant exercici físic, llegint, veient pel·lícules, conversar amb amics... Qualsevol activitat que generi plaer provoca que les neurones segreguin aquest neurotransmissor. La qüestió és que la persona adquireixi nous hàbits, més saludables i sobretot, que aprengui a gestionar de manera productiva les emocions, que pugui interpretar les situacions d’una manera no tan dramàtica. Que deixi de jutjar la vida com a bona o dolenta, avorrida o divertida, què aprengui a interpretar-la com un conjunt de situacions on conviuen l’alegria, la tristesa, l’avorriment i la diversió. Així es la vida, hi ha dies bons i d’altres no tan bons. L’objectiu final de la teràpia es que la persona aprengui a acceptar la realitat tal qual es presenta i li tregui el màxim profit.