Francesc Guillaumet Periodista

Aquesta setmana que hem acabat ha estat propícia pel gènere epistolar. Si dimarts passat era Oriol Junqueras qui publicava una carta a l’Ara sobre els indults, l’1-O i el full de ruta que proposa a partir d’ara, dimecres era Jordi Sánchez qui responia amb una carta al mateix diari. De fet, no està mai de més que s’utilitzi aquest gènere, ara que amb les noves tecnologies hem perdut els costums de la bona escriptura. Però el que és interessant és anar al fons del que diuen les cartes perquè s’hi diu coses interessants pel que fa al present, al futur i, ai làs!, també al passat més proper. Però anem a pams perquè, com dic, la setmana ha estat interessant.

Dimarts passat, en un acte a la seu de Foment del Treball, Pedro Sánchez i Pere Aragonès coincidien per primera vegada com a presidents. Es van saludar com toca i tots dos van fer discursos conciliadors que, d’alguna manera, es poden interpretar com l’avantsala d’un diàleg que està a punt de començar. Però aquell dia hi havia un altre protagonista: Oriol Junqueras. Una carta publicada aquell mateix matí al diari Ara i signada pel president d’ERC donava l’aval als indults als presos polítics que més d’hora que tard concedirà Pedro Sánchez. La carta va tenir molt bona acollida entre l’auditor i, també, pels cenacles de Madrid més favorables als indults. I ho va ser, també, perquè en la mateixa carta Oriol Junqueras aparcava la via unilateral per aconseguir la independència i tornava a apostar, com ja va fer Pere Aragonès durant la investidura, per la via escocesa (ull a la partida que es jugarà algun dia a Gran Bretanya quan Escòcia torni a plantejar el segon referèndum). La carta, d’alguna manera, reforça les posicions de Pedro Sánchez, que dins del seu partit també ha d’afrontar crítiques d’alguns barons per intentar transitar per la via de l’entesa. D’alguna manera, i salvant totes les distàncies, el gest de Junqueras em va recordar un passatge de Las sandalias del pescador, la pel·lícula on Antony Queen, en el paper de Papa de Roma, s’entrevista amb una Xina que amenaça l’estabilitat mundial. L’actor que interpretava el president xinès li va fer notar a Anthony Queen que si al seu país s’assabentaven d’aquella reunió, a priori instigada per evitar una guerra, no li perdonarien. «I vostè què s’hi juga venint aquí?,» li va preguntar. Anthony Queen no va respondre i va optar pel silenci però al final va prendre la decisió de vendre totes les riqueses del Vaticà per pal·liar la fam que amenaçava de provocar una catàstrofe de grans dimensions a la Xina (en el relat fictici de la pel·lícula és clar). Per tant, pel cas que ens ocupa Pedro Sánchez s’hi juga molt amb la qüestió dels indults i el seu gest va ser correspost amb la carta de Junqueras. I des d’aquest punt de vista això facilita un diàleg més que necessari.

Feta aquesta digressió, però, hi ha un altre punt a la carta que ha generat polèmica i d’aquí la resposta de Jordi Sánchez, que alhora també ha provocat controvèrsia entre els seus. Sostè Junqueras en aquesta epístola que l’1-O i el que se’n va derivar també va causar molta inquietud en una gran part de catalans i per això també en fa autocrítica. Sánchez li va respondre l’endemà que l’1-O no estava pensat per declarar la independència si guanyava el sí, sinó per obligar l’Estat a negociar un referèndum acordat. Aquestes paraules també van suscitar les crítiques dels seus. Sense anar més lluny les d’Elsa Artadi o la consellera d’Universitats, Gemma Geis, que va fer notar que el referèndum s’havia convocat amb l’objectiu de declarar la independència si es guanyava. Fet i fet, em penso que això és el que pensa la majoria de gent que va anar a votar aquell dia jugant-se el tipus per les garrotades amb les que el Govern de Mariano Rajoy va decidir reprimir aquella votació. Des del meu humil punt de vista si no hagués estat tant important que es votés potser no s’hauria enviat la policia als col·legis electorals de la manera que es va fer. El que sí que és clar és que el 10 d’octubre del 2017 tot el món estava pendent de si Catalunya declarava la independència o no. El president Carles Puigdemont va comparèixer al Parlament i la va declarar però immediatament va apuntar que en suspenia els efectes per explorar les nombroses peticions de diàleg que havia rebut en aquelles darreres hores. Per tant, em penso que allò no era un farol. Puigdemont ha dit després que aquell dia es va equivocar en no haver declarat la independència de forma efectiva, però el cas és que, potser amb bon criteri, es va optar per no fer-ho per evitar mals majors. Què hauria passat si el president hagués tirat pel dret no se sap perquè quan finalment es va declarar el dia 27 ja tothom veia que no tindria cap recorregut. Tal vegada Catalunya avui ja seria un Estat o tal vegada no. Qui sap si les coses haguessin anat mal dades i què hagués passat amb l’economia, amb la fugida de seus socials d’empreses a altres punts de l’Estat que no es paraven de succeir. Parlar des de la distància és fàcil i permet especular. Ara bé, ni a mi ni a molta gent del meu entorn l’1-O no em va semblar un error ni una finta sinó el moment fundacional d’una República Catalana que segurament tardarà en arribar i potser serà cosa de diverses generacions, però aquell dia una ciutadania es va empoderar i va defensar el seu dret a decidir amb molta dignitat. Tanta que gairebé esdevé Estat.