Natalia Mena

En una nació on la població és majoritàriament estrangera cobra especial importància que aquells que són nadius defensin les seves arrels, la seva cultura i les seves tradicions; això ho sabia prou bé Antoni Morell qui, juntament amb Lídia Armengol, va rebre l’encàrrec del Consell General de posar en marxa «l’andorranització», experiment sociològic que tenia com a objectiu recuperar la pèrdua d’identitat que el Principat estava patint a principis dels anys 70.

Ara farà tres anys vaig arribar a Andorra molt engrescada per projectes professionals, però amb molta incertesa i molts dubtes sobre si una dona tan mediterrània com jo sabria adaptar-se a viure entre muntanyes, fred i neu. Coneixia l’entorn per les meves escapades de cap de setmana a esquiar o desconnectar a la natura, però ignorava totalment com seria viure-hi diàriament; de fet, una de les meves frases recurrents en moltes ocasions era: «Necessito veure el mar cada dia». Doncs bé, avui puc afirmar que cada dilluns quan passo la frontera i torno a aquest petit indret dels Pirineus em sento com a casa. Aquí comença la meva andorranització.

«Quin és el seu encant?», em pregunten alguns. «Realment s’hi viu tan bé?», dubten uns altres. És per una qüestió fiscal segur, afirmen molts. El cert és que m’he convertit en una ambaixadora de les excel·lències d’aquest país, que m’ha atrapat per molts motius, i crec necessari, en un període tan complicat com el que estem vivint amb la pandèmia, recordar les coses bones que tenen els andorrans i que són molt desconegudes per molta gent arreu. Si mirem, per exemple, el seu model econòmic, històricament aquest microestat s’ha articulat entorn del turisme, el comerç i el sector financer. Les seves estacions d’esquí han suposat tradicionalment un atractiu pels seus veïns, França i Espanya, que no han dubtat en gaudir quasi com a pròpies de les muntanyes i paratges que ofereix; la xarxa comercial ha estat un altre element essencial en el seu desenvolupament, com a complement a l’oferta turística amb un mix d’operadors estrangers i nacionals. Per últim, el secret bancari va atraure en el seu moment dipòsits de grans fortunes, que van fer que durant anys el territori prosperés de forma discreta i una miqueta acomplexada, ja que tot i que no s’estava cometent cap il·legalitat dins de les seves fronteres, no estava ben vist exteriorment ser un paradís fiscal. Això, actualment, ha donat un tomb crucial; l’Estat, de forma intel·ligent, ha sabut mantenir la seva independència, però integrant-se en un món cada vegada més global, on cal arribar a acords amb diferents governs i sobretot amb la Unió Europea per beneficiar-se dels avantatges que suposa ser en un club com l’europeu sense renunciar a la seva autonomia. Per això, quan l’any 2017 van entrar en vigor convenis de transparència amb més de 50 nacions, el Principat va abandonar el secret bancari i va accedir a l’intercanvi automàtic d’informació financera dels clients de les seves entitats bancàries amb la Unió Europea i l’OCDE. Per aquesta raó, el 2018 és eliminat de la llista de paradisos fiscals. No obstant això, ha sabut mantenir el seu avantatge competitiu vers aquesta qüestió amb unes tasses impositives molt més baixes que el promig d’altres països, el que el situa com un destí preferent per a molts que opten per pagar menys impostos. És clar que el seu poder de seducció quant a qüestions impositives és indiscutible, però no és l’únic; la seguretat és un altre dels aspectes més rellevants. Resulta curiós que un territori que no té exèrcit, hagi estat sempre un exemple de pau i neutralitat bèl·lica. El seu índex de criminalitat i de delinqüència és un dels més baixos del món; les raons han estat sobretot la seva equanimitat, juntament amb l’estabilitat política, la ubicació, mida i orografia, ja que la protecció és més fàcil de garantir i mantenir en una zona petita, de relleu muntanyós amb poques bifurcacions i només dos punts fronterers, on la circulació de persones entra i surt per aquestes dos llocs molt concrets.

Una altra de les seves peculiaritats és l’estructura educativa, pel fet que coexisteixen tres models educatius: l’andorrà, l’espanyol i el francès, el que suposa una riquesa cultural per al país i la possibilitat d’elecció per part dels pares a l’hora de triar aquella formació que considerin més adient per als seus fills.

I així arribem al punt estel·lar del sistema sanitari andorrà, que encapçala el rànquing mundial dels últims 25 anys. El secret d’aquesta immillorable posició el trobem novament en les seves dimensions, una renta per capità elevada, una taxa d’atur molt baixa i un alt número de persones que cotitzen a la seguretat social. Destaca sobretot la corresponsabilitat, ja que els ciutadans paguen directament una part dels tractaments, la solidaritat amb aquelles persones que no poden fer front al copagament, les quals no queden excloses del sistema, i la lliure elecció del metge (el pacient pot escollir per qui vol ser tractat).

Tampoc puc oblidar mencionar la qualitat de vida del país. Es gaudeix d’un ambient tranquil, sense aglomeracions ni fonts d’estrès. Presenta un aspecte molt net i ben cuidat, incorporant també els hàbits i estil de vida saludables; quant a l’alimentació, està basada en productes de proximitat i a la seva cuina predomina una barreja de dieta mediterrània amb productes de muntanya. Si a això li sumem que te un clima fantàstic; tot i el que es pugui pensar, fa 300 dies de sol a l’any, que juntament amb el panorama muntanyós i l´aire pur, lliure de la contaminació pròpia de les grans ciutats i capitals urbanes, generen una bombolla de benestar molt confortable. Plataformes com Andorra Lovers o Descobreix Andorra donen testimoni a les xarxes diàriament amb imatges espectaculars dels espais més màgics i embruixadors de la bellesa d’aquesta terra. 

És evident que encara hi ha molt per fer i per resoldre, no voldria transmetre la sensació de ser Alicia en el país de les meravelles, de fet, penso que el Principat ha de treballar per diversificar la seva economia, massa depenent del turisme, ha de comunicar i internacionalitzar millor la seva marca per donar-la a conèixer i a entendre-la a la resta del món, ha d’atraure talent exterior que generi riquesa, i captar inversió estrangera que aposti per desenvolupar la seva activitat aquí, potenciar el producte autòcton amb denominació d’origen, millorar les seves infraestructures i comunicacions pel que fa al transport, valorant seriosament un aeroport nacional, sense deixar enrere la transformació digital, cabdal en els nostres dies. Sense oblidar abordar la problemàtica de l’habitatge i de la sostenibilitat del sistema de pensions o les inversions en energia. Tots ells, reptes molt importants si es vol afrontar el futur de forma competitiva i situar el país en el mapa internacional.

Diuen que la teva llar està on tens el teu cor, doncs bé, jo tinc el cor dividit entre Montgat, un petit poblet del Maresme a 10 minuts de Barcelona, i Andorra. Sempre m’he sentit catalana, espanyola, europea i ciutadana del món. Ara, en aquest univers he incorporat el Principat.

Aquesta quemaca (així em va anomenar un reconegut empresari andorrà en una reunió en referència a com solen dir als que són de Barcelona) se sent agraïda per l’oportunitat que li ha brindat Andorra, els andorrans, i especialment a l’Enric Dolsa, que es pot estar d’acord o no amb ell, però el que és innegable és que porta Andorra a la sang, i em va obrir les portes a la meva andorranització per formar part d’una societat que hauria de repetir com a mantres els seus valors, que en té molts, i portar amb orgull la bandera tricolor a nivell mundial.