• Cal prendre la iniciativa i fer un plantejament realista i ambiciós que defineixi la nostra relació amb Europa

 NOE

En matèria de política exterior ha de prevaldre una certa continuïtat de l'estat (i també del desenvolupament dels temes d'estat) més enllà de les legislatures, de les majories i dels governs. A més, aquesta continuïtat no ha d'estar renyida amb la possibilitat d'introduir modificacions en el rumb dels esdeveniments. No es pot ser presoner de les decisions del passat, especialment si aquestes comporten efectes no buscats o elements rellevants d'incertesa.

Quan a l'octubre del 2004 es van obrir oficialment les negociacions sobre l'acord monetari entre Andorra i la Unió Europea els aspectes positius que el referit acord semblava aportar, derivats dels beneficis que havien de quedar associats a l'encunyament d'euros, van presidir sens dubte les expectatives negociadores de la delegació andorrana. D'aquesta manera, amb aquest esperit, s'inicià la negociació, potser sense valorar del tot les complicacions que la conclusió de la referida negociació podia comportar.

Des de l'octubre de 2004 fins avui s'han celebrat nombroses reunions, a diferents nivells, i s'han establert nombrosos contactes diplomàtics relatius al desenvolupament del tema que ara ens ocupa. Andorra i la UE van començar a negociar l'any 2004 l'acord monetari en un moment en el què el focus estava situat en l'ús i l'encunyament de l'euro i en vetllar pels mecanismes de lluita contra el blanqueig i la falsificació; a la vegada, apareixia la necessitat de convergència entre la legislació pròpia i l'europea, quedant clara la possibilitat, per part andorrana, d'una evolució basada en l'elaboració duna legislació pròpia «similar» a l'europea.

D'altra banda, Andorra va concloure un acord sobre fiscalitat sobre l'estalvi l'any 2005, satisfactori per ambdues parts, i en línia amb el que altres jurisdiccions similars van fer. Aquest acord era també condició necessària per poder continuar el diàleg amb la Unió Europea.

Tres legislatures, comptant l'actual, s'han ocupat d'aquesta qüestió. Ben aviat, una vegada ja iniciades les negociacions, la part andorrana va captar la problemàtica de les modificacions legislatives que caldria assumir de cara a la conclusió de l'acord. Si fem una panoràmica a vol d'ocell dels esdeveniments que defineixen les referides negociacions, es pot apreciar que conforme avança el procés van sorgint determinats elements d'incertesa, derivats sobretot del pes del cabal comunitari que el nostre país hauria d'assumir en cas de concloure l'acord. A la vegada, un cert no retrobament entre Andorra i la UE es comença aviat a posar de manifest i cap a finals del 2006 des de la Comissió Europea s'insinua una suspensió de les negociacions. Andorra, per la seva banda, proposa un alentiment per raons tècniques mentre que es va trametent a Brussel·les informació sobre les modificacions legislatives que es van efectuant vinculades a aspectes exigits per l'acord monetari. Andorra va adaptant la seva legislació. Brussel·les, per la seva part, demana quadres de transposició normativa.

Certament, i al marge de declaracions d'intencions més o menys voluntaristes, la negociació sembla alentida durant un llarg període temporal, que arriba ben bé fins a l'estiu del 2010. El principal obstacle, des del punt de vista andorrà, queda definit per la complexitat de la legislació bancària i financera que s'ha d'adoptar. Afortunadament, el nostre país ja fa uns quants anys que ha emprés el camí de les reformes cap a l'ortodòxia i la transparència: una regulació cada cop més completa del sistema financer, l'establiment d'un nou marc normatiu societari i comptable, la conclusió de convenis d'intercanvi d'informació en matèria tributària i una important reforma fiscal en curs. Tots aquests són aspectes que no poden ser menystinguts per les autoritats europees.

Al juny del 2010 el cap de Govern compareix davant la comissió legislativa de Política Exterior i exposa la seva consideració sobre una eventual «congelació» de la negociació, rebent l'assentiment de tots els membres de la comissió legislativa. Però com que la canícula no és propiciatòria per a congelacions més o menys eventuals, ben aviat, en ple mes de juliol, els esdeveniments semblen agafar un altre camí. De les entrevistes al més alt nivell celebrades pel cap de Govern amb el comissari Barnier i amb el president Barroso se'n desprèn la dificultat per assolir la referida congelació. Sembla com si encara hi hagués certa capacitat per alentir el diàleg, però difícilment per congelar-lo. Paral·lelament, les advertències formulades des de Brussel·les agafen un to cada vegada més clar i contundent.

El salt qualitatiu, però, es produeix amb la carta enviada pel comissari Rehn al cap de Govern el 10 de novembre de l'any passat, en què es demana un projecte de calendari de transposició, que ha de ser enviat abans del 10 de desembre, i es diu que sense l'acompliment d'aquest requisit es considerarà interrompuda la negociació. De la pausa a l'interrupció sense passar per l'anhelada congelació. Heus ací un canvi substancial de les circumstàncies que afecten la negociació. El cap de Govern ara pot valorar en les pròpies carns com n'és de complicat gestionar un canvi relativament sobtat en el context internacional.

Des de Brussel·les es diu que els petits estats han de tenir la iniciativa a l'hora de definir la modalitat de relació que volen amb Europa, ja que la Comissió, segons les seves pròpies paraules, es troba submergida en una multitud de qüestions que distreuen la seva atenció. Cal, per tant, que exercim aquesta iniciativa, tot elaborant un plantejament realista i ambiciós que defineixi com ha de ser la nostra relació amb Europa. També se'ns demana des de Brussel·les que clarifiquem quines parts de la legislació financera Andorra no pot assumir. Fem-ho, tot tenint en compte les nostres especificitats, sota l'empara del que disposa la Declaració relativa a l'article 8 del Tractat de Lisboa, instrument normatiu fonamental del dret originari de la UE.

No ens hem de reclinar davant Brussel·les. Hem de negociar. Hem d'obtenir contrapartides a canvi de les eventuals cessions que calgui fer. Si bé és cert que, com s'ha dit tantes vegades, no hem de girar l'esquena a Europa, hem de tenir clar també que no ens podem aplanar, sense més, davant les seves pretensions.

El cap de Govern no ha obtingut, per part de l'oposició, carta blanca per negociar l'acord monetari. No se li pot donar. Existeix tot el dret de no donar-li. És més, en l'estat actual de les coses, entenc que hi ha l'obligació de no fer-ho. Hi ha nombroses qüestions, vinculades a l'acord monetari que, avui per avui, tenen un abast difícilment calculable, al marge del que puguin dir determinades declaracions d'intencions més o menys voluntaristes.

L'article 8 del projecte d'acord monetari estableix, en el seu apartat primer, el compromís d'Andorra a adoptar totes les mesures necessàries, per via de transposició directa o eventualment per via d'adopció de mesures equivalents, per tal d'aplicar la normativa de la UE en els àmbits de l'encunyament de bitllets i monedes, de la legislació bancària i financera (especialment en tot allò relatiu a la supervisió, la prevenció del blanqueig i del frau i la falsificació), així com en relació a les obligacions de comunicació de dades estadístiques. En termes...

Continua en l'edició en paper.