Francesc Guillaumet Periodista

Una persona que no està massa avesada a la política em comentava aquesta setmana que Catalunya és el «taló d’Aquil·les» d’Espanya. Sense saber-ho aquesta persona parafrassejava el títol de l’article del director de La Vanguardia, Jordi Juan, sobre el tema. Ho feia moguda pel que un dia abans havia dit el Marroc. El règim alauita, que no és exemple de res ni de ningú, feia notar als seus col·legues de la frontera nord que ells també van tenir l’oportunitat de rebre una delegació catalana pels volts de l’octubre del 2017. Sí, pels volts del referèndum de l’1-O. Sostenen que no ho van fer perquè els va poder més la seva amistat amb Espanya però, com ja va fer també un diari de tendència progressista, una setmana abans, deixava caure aquesta idea perquè el seu interlocutor en fos ben conscient. I més, quan s’ha vist que el que veritablement preocupa al rei Mohamed no són les vides dels seus conciutadans (que anima a passar la frontera a mode de xantatge jugant amb la desesperació dels seus compatriotes) sinó la sobirania marroquina del Sàhara.
Anem a pams. Hasan II, pare de l’actual monarca, va aprofitar la debilitat d’Espanya a les acaballes del franquisme (amb el dictador ja al llit) per fer la Marxa Verda. Una astuta jugada en el taulell de la geopolítica però igualment irrespectuosa amb la seva gent. Potser amb bon criteri Espanya es va retirar de la seva colònia i va prometre un referèndum que mai no ha acabat arribant. A tot estirar es diu que el Marroc potser estaria disposat a concedir una mena d’autonomia però no més. Pel que es veu el dret a decidir no només està vetat a Catalunya. Doncs bé. Amb la jugada de Hasan II el Marroc es va apropiar de gran part del Sàhara (n’hi ha una part que encara té la protecció d’Algèria) i des de llavors ha tingut l’obsessió de convertir aquest territori, ric en fosfats, en part de la seva sobirania. 
L’ONU, que també es va comprometre amb la qüestió del referèndum ha anat picant pedra des de fa anys. La darrera missió d’alt nivell que va intentar desencallar la situació va ser la liderada per l’exsecretari d’Estat James Baker. Però tampoc se’n va sortir. I com si un manà del cel es tractés els darrers dies de l’Administració Trump van donar el regal més gran que es podia imaginar el rei Mohamed. Sí, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara i va marcar les regles de joc d’ara endavant. 
El Marroc aconseguia així l’aval del poderós expresident dels Estats Units (l’administració Biden no s’hi ha pronunciat al respecte) i ara juga a fer xantatge a Espanya. Primer obrint la frontera i provocant una crisi humanitària que hauria de fer posar els pèls de punta a tothom que conservés una mica de dignitat. Talment com si es tractés del turc Erdogan que més o menys obre i tanca l’aixeta segons els seus interessos. D’altra banda, el Marroc doncs no s’ha estat de recordar a Espanya quin és el seu taló d’Aquil·les: Catalunya. I ho és no només perquè ara qualsevol govern del món que vulgui tocar el botet a Madrid es recordi del Principat sinó perquè també es evident que el govern del PP havia fet les coses molt malament.
Parlava de taló d’Aquil·les i ara em recordo que no és l’únic cop que algun país s’hi ha referit. Sense anar més lluny la bregada diplomàcia russa va tirar en cara a Josep Borrell, Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, que al seu país també hi ha presos polítics. Ho va fer quan Borrell renyava els russos per la detenció de l’opositor Alexandr Navalni. Dit sigui de pas que Rússia no és exemple de res (i només cal esmentar aquest fet) però és evident que coneix a la perfecció les debilitats d’Espanya i, en conseqüència, d’una Europa que s’acostuma a posar molt esplèndida quan les coses passen fora de les seves fronteres però que és capaç de no dir ni piu quan es reprimeix amb porres un referèndum o quan es posa els seus organitzadors a la presó com si es tractés de perillosos delinqüents, que no ho són. Per tant, i des d’aquest punt de vista, no es estrany que el taló d’Aquil·les d’Espanya també es converteixi en el d’Europa. Per això ha estat ben rebuda en àmbits diplomàtics i consulars la proposta de Pedro Sánchez de concedir els indults. És evident, com deia la setmana passada, i sense voluntat de fer-me pesat, que aquesta mesura de gràcia no soluciona res però posa les bases perquè es pugui començar a solucionar. 
Un cop els indults estiguin sobre la taula del Consell de Ministres, doncs, la dreta i l’extrema dreta augmentaran el to i convocaran la gent als carrers, com a la Plaza de Colón de Madrid. Però un estadista (i ara sembla que Pedro Sánchez ho vol ser) hauria de fer cas omís a aquestes flamarades que tard o d’hora acabaran passant. Si ho aconsegueix es podrà dir que ha estat un autèntic home d’Estat capaç de treure’s de sobre el taló d’Aquil·les que arrossegava la pell de brau des de fa massa anys.