Fèlix Zapatero President de la Federació de la Gent Gran

La reflexió sobre el que hem i estem passant. Els errors i les mancances, no just durant aquest any i mig, si no uns quants anys abans, ens han de fer veure diferents punts que, segurament en un futur s’han de prioritzar. Dèficit d’infermeres: sortir de les escoles universitàries surten. Suficients i ben formades. Però mal pagades i amb contractes precaris.
En contra del que molts pensen, la columna vertebral de la sanitat és la infermeria. Què passa? Marxen a països con Anglaterra, on són infinitament millor considerades (sense tanta rotació i amb formació continuada i salaris correctes). Residències geriàtriques: a tots els països el mateix. Poques públiques. Les privades caríssimes, prioritzant  el criteri economicista. Fins i tots xarxes de residències privades que són propietat de fons d’inversions!!!. 
Residències privades amb difícils torns pel personal. Amb alta rotació, ja que, en quan troben quelcom menys estressant, marxen. Atenció primària pública: pocs centres, amb un volum de pacients al seu càrrec insuportable. Amb recursos mèdics, d’infermeria o administratius  escassos. Amb tecnologia mèdica antiga (ecògrafs, aparells de Rx obsolets, etc.). Tot conseqüència de les polítiques d’austeritat aplicades des de fa ja uns deu anys. Això implica llistes d’espera massives, temps per visita supercurt, població mal atesa i nivell sanitari precari. Això en les grans ciutats, perquè en les zones rurals, la situació és pitjor.
Centres d’atenció primària sense metge generalista fix. Amb metges especialistes que «roten» durant la setmana per diferents centres. En quant a inversió en I+D, s’ha deixat tot en mans de la iniciativa privada, limitant-se les administracions públiques, a actuar via subvencions o deduccions fiscals. Conseqüència: grans països com França o Itàlia no disposen de vacunes pròpies, malgrat disposar de companyes farmacèutiques nacionals, de nivell mundial. Però països com Xina o Rússia, amb un sector farmacèutic públic potent estan demostrant que hi ha altres formes de treballar en sector tecnològicament punters. 
I el famós tema de les llicències de fabricació, que condiciona, i molt el preu final de les vacunes i les condicions de lliurament a altres (o el propi país), si es vol universalitzar la vacunació anti Covid. Què pot passar? Doncs el panorama de canvi en les polítiques públiques hauria de ser substancialment de la situació actual. Bàsicament requeriria de tornar a la preeminència d’una idea de servei públic en relació a la salut i els aspectes a l’entorn de la salut. Cosa que, simplement significa, més despesa pública. 
No està tan clar que Occident, els seus governs, la seva societat civil estiguin disposats a trencar amb una inèrcia de molts anys i, pot ser, més important, de filosofia reduccionista del sector públic, en general. Ja fa molt que es diu que el sector privat (de qualsevol activitat econòmica) gasta menys i és més eficient. No soc optimista en aquest sentit. Però hem pogut comprovar, aquest any i mig, els efectes sobre la població, centres geriàtrics, centres d’atenció primària, hospitals, etc. De decisions preses uns quants anys abans. 
La frase de la setmana és: El consum depèn de l’ordre. H