Esquizofrènia
El cinema ha creat molta desinformació en vers aquest trastorn, es parla d’assassins, criminals, doble personalitat i molts més conceptes problemàtics. Degut a aquesta informació errònia, en moltes ocasions, la persona que la pateix prefereix no dir-ho o la pròpia família ho amaga per vergonya. També afegir que no té cura i és crònic, va a pitjor si no es tracta mèdicament, però afortunadament, amb la medicació actual el pacient pot portar una vida com si res, pot treballar, estudiar, tenir família, etc. Passa totalment desapercebut socialment. Es com tenir diabetis o problemes de cor, mentre es mediqui no hi hauran problemes. A banda d’això, segurament tots coneixem algú amb esquizofrènia perquè afecta al 1% de la població mundial, a Andorra deu està al voltant d’uns 750 casos. Es el pitjor trastorn que pot patir algú, perquè el seu significat es ment trencada i com a conseqüència afecta a la forma de pensar, sentir i actuar. Veu i sent allò que no hi ha, interpreta la realitat de forma distorsionada, dificultant la relació amb la resta de la societat. Paral·lelament, afecta el nucli familiar, el desgasta emocionalment i física, es un trastorn que ho adquireix la persona però ho pateixen els altres. És per aquest motiu que es motiva els familiars a crear grups de teràpia alternatius, per a conèixer altres persones en les mateixes circumstàncies i poder compartir experiències i així normalitzar la situació i al mateix temps, donar- se suport emocional.
Es desenvolupa entre els 15 i 30 anys, rarament es diagnostica fora d’aquesta franja d’edat, encara que hi ha ocasions en què s’ha trobat infants voltant els sis anys. Els seus símptomes més clars son l’aïllament social i una gran imaginació. Prefereixen jugar sols abans que amb més gent, ho fan amb amics imaginaris (els estan veient i escoltant). És un trastorn que durant la infància es podria confondre amb l’Asperger, l’autisme, el trastorn bipolar, el TDAH o inclús pensar que l’infant es superdotat. A causa d’aquesta confusió no es pot diagnosticar amb seguretat abans dels vuit anys, perquè a partir d’aquí ja es pot descartar el trastorn de l’espectre autista. Es la edat en què s’adquireix la teoria de la ment, és l’habilitat per comprendre i percebre la conducta dels demès. És acceptar que l’altra persona és un ésser independent a nosaltres, que té la capacitat de pensar per si mateixa (la capacitat de manipulació). Sabem que la conducta sempre repercuteix d’alguna manera, ho veiem en la conducta no verbal (mirada i gestos corporals). Gràcies a ella podem saber que existeixen certs comentaris o actuacions que no podem fer directament perquè podrien molestar als altres.
Es desconeix el motiu de la seva causa, ara com ara només hi ha constància que té un factor genètic. És a dir, que si algun membre directe de la família el té, les probabilitats de desenvolupar-ho augmenten. També dir, que no s’ha trobat cap gen directe, l’hipòtesi actual afirma que són varis els que estan danyats i la seva interacció amb el medi ambient és la que determina el seu detonant, aquesta interacció es fa de tres formes diferents:
–Un cop al cap, pot ser durant el part o en qualsevol moment posterior (accident).
–L’estrés continu, portar un estil de vida basat en les preocupacions i en la mala gestió de les emocions.
–L’abús de drogues il·legals (cànnabis i metamfetamines) són les drogues que més quantitat de dopamina fan segregar a les neurones.
És l’excés d’aquest neurotransmissor la causa de les al·lucinacions. S’encarrega que parem atenció a la informació rellevant o més important en les situacions de supervivència. Aleshores, la persona esquizofrènica aguditza els seus sentits, tot el que percep li sembla realment important, ja que la dopamina li està marcant el camí a seguir. Quan sent una veu que li parla, no distingeix la font emissora, provingui de la radio, televisió o qualsevol altre lloc. Pot començar a parla sola, pensant que ha establert una conversa amb algú més. Succeeix exactament igual amb la idea de persecució, se centra massa en les conductes del altres i creu que la persegueixen, que busquen alguna cosa d’ella.
Per acabar faré un breu resumen sobre les característiques del trastorn i de la funció terapèutica dels psicòlegs. Les dues característiques més importants són les al·lucinacions i els deliris, en aquests últims hi ha dos diferents. El de persecució i el de referència. En el primer, com ja es pot entendre pel seu propi nom, la persona se sent perseguida (la CIA, extrarrestres i en alguns casos els veïns). Se sen observada per tothom. Per la seva banda, en el de referència, interpreta qualsevol paraula, text o acció com una senyal inequívoca com una senyal, no distingeix entre les fonts emissores, ja sigui d’un mitjà de comunicació com d’una conversa amb més gent. Interpreta que li estan enviant missatges amb doble intenció, es pensa que l’estan guiant per fer qualsevol cosa, si té un ésser estimat mort, probablement interpretarà que l’està protegint. També afegir que en moltes ocasions sent veus en el seu cap, no distingeix entre els seus pensaments, creu que provenen del exterior i és en aquest punt on la teràpia psicològica entre en joc.
La persona no s’adona que està malalta, són els altres que ho veuen i decideixen portar-la a tractar. Aleshores, la nostra labor com a psicòlegs és que identifiqui les veus o allò que veu. Que sàpiga diferenciar-los i li siguin indiferents, perquè si té por a la veu es retraurà i es paralitzarà, pensa que conspiren contra ella, que la estan perseguint o que li donen ordres que van en contra dels seus valors personals. També pot ser al contrari, no sent por i dialoga o juga amb elles, se sent còmoda i s’aïlla socialment, no vol estar amb ningú més. Estic fent referència als amics imaginaris o afirmar que parla amb el més enllà, amb deu o la verge. Aleshores, segons la seva personalitat i el seu nivell d’estrés actuarà d’una manera o d’una altra.