Francesc Guillaumet Periodista

Si durant molts mesos no s’ha parlat de res més que de la Covid-19 poc a poc van apareixent conceptes que, a mesura que avança la vacunació, van rellevant les fuetades que encara dona el maleït coronavirus. I a l’altre costat de la frontera la paraula de la setmana és clara i no té competidor: INDULTS. Encara que feia temps que se’n parlava i que s’anava marejant la perdiu és aquesta setmana quan ha esclatat amb força. I ho ha fet perquè Pedro Sánchez va començar a preparar el terreny dimecres passat quan, en relació amb la possibilitat que el Consell de Ministres doni l’indult als presos polítics, va parlar de «concòrdia». L’endemà mateix, el Tribunal Suprem anunciava la seva rotunda oposició a aquesta possibilitat, considera que «no hi ha raons de justícia, equitat i utilitat pública» per concedir aquesta mesura de gràcia i afegeix, a més, que els antics membres del govern de Carles Puigdemont i els Jordis no han mostrat «penediment» pel que van fer.

Anem a pams, doncs. Un cop el Consell de Ministres de Pedro Sánchez prengui la decisió (que ja haurà de ser amb un indult parcial atesa l’oposició de Fiscalia i del Tribunal Suprem) la dreta començarà a agitar el fantasma del trencament d’Espanya. D’entrada el PP de Pablo Casado ja ha anunciat una recollida de firmes a tot l’Estat contra uns indults que encara no s’han concedit repetint així l’error de Mariano Rajoy el 2006. Posem context. Just després que s’aprovés l’Estatut amb una majoria qualificada del Parlament de Catalunya, el PP va començar una recollida de firmes contra la Carta Magna catalana. Durant aquell procés es van sentir frases molt gruixudes que no val la pena reproduir, però el cas és que tot plegat va cristal·litzar en el recurs al Tribunal Constitucional que va escapçar l’Estatut i va donar per tancada aquesta via. En paral·lel el vot independentista va començar a créixer de manera constant fins que la gran manifestació de l’11 de Setembre del 2012 va donar pas a un canvi de rasant de la política catalana. El carril central de la política va abandonar el peix al cove per reivindicar el cove sencer, és a dir, un Estat. I en això hi va ajudar molt la posició numantina del PP i la serva recollida de signatures que, en privat, molts dirigents populars han arribat a admetre que va ser un error. En tot cas, un error que ara Pablo Casado torna a repetir en franca competència amb Vox (Cs també s’hi suma però aquest projecte polític ja no té cap mena de futur).

Mentre tot això la direcció del PSOE ja ha decidit optar pels indults. Els haurà de defensar a capa i espasa, fins i tot contra alguns barons del seu partit i altres pesos pesants, com Felipe González, que ja no tenen cap mena d’influència sobre Pedro Sánchez, però que sí que poden jugar a desestabilitzar-lo a través dels potents altaveus mediàtics de la premsa de Madrid. En tot cas Pedro Sánchez demostra amb la seva decisió (que s’acabarà materialitzant d’aquí a poques setmanes) que ha optat per jugar la carta d’estadista. I fa bé. Tothom amb dos dits de seny sap que no hi pot haver cap solució al conflicte polític que viu Catalunya amb nou homes i dones de pau a la presó per haver posat les urnes l’1-O i per haver fet una declaració d’independència que no es va arribar a implementar. Segurament això no solucionarà el plet però sense aquest pas és impossible que es comenci a encarrilar cap solució. D’altra banda, amb el govern de Catalunya ja constituït és el moment de començar a explorar la via del diàleg. Els dos executius tenen ara el mandat de seure en una taula (almenys durant dos anys) i explorar solucions al litigi. Des de Catalunya es demanarà l’autodeterminació i l’amnistia i des d’Espanya es dirà que això no és possible. Ara bé. Hi haurà un terme mig que permetrà trobar una possibilitat d’acord? Refent confiances i amb voluntat d’entesa, es podrà encarrilar la situació? Això només ho dirà el temps. A més, si res no canvia, està previst que quan s’acabi aquest procés de diàleg la ciutadania pugui votar en referèndum si l’avala o no. Si és que no (perquè no es contempla l’autodeterminació o pel que sigui) els partits polítics podran tornar a convocar a les urnes per confrontar els seus programes i perquè la ciutadania doni o tregui raons a cadascun. Ara bé. Que és el moment del diàleg és clar i cal mantenir el rumb malgrat els crits i els intents de desestabilització que intentaran els partits de dreta i d’extrema dreta quan es concreti tot plegat. I per això cal que tothom sigui conscient del que s’hi juga l’altra part, actuar amb lleialtat i responsabilitat i intentar que aquest capítol que s’obre ara, que no estarà exempt d’anades i tornades, de problemes i de possibilitats de retirada d’una o altra part, pugui arribar a bon port. Perquè si és així és possible que es posin les bases perquè un conflicte polític com el que viu Catalunya es pugui resoldre sempre a través de la política i no des de la justícia i del paper timbrat. Tal vegada, potser més endavant hi haurà una altra generació que no tingui por a les urnes i respecti el que s’hi decideix (com passa a la Gran Bretanya), però mentrestant és important fixar les bases per no repetir els errors que han marcat tot aquest procés, respectar l’altre i tenir clar que si un dia hi ha una majoria social molt àmplia que demana esdevenir Estat tot caurà pel seu propi pes.