Consultori fiscal
Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la Consulta del Departament de Tributs i de Fronteres (d’ara en endavant, DTF) número CV0196-2021, del 2 de febrer de 2021, en relació amb la deduïbilitat de la despesa derivada d’un acord judicial.
La consultant va rebre un cèdula de citació a resultes d’un procediment judicial civil (d’ara endavant, el Procediment).
Les parts al Procediment han convingut un acord transaccional, per tal de transigir el litigi que els oposava.
En execució dels acords convinguts, la consultant ha realitzat una sèrie de pagaments a l’any 2020.
La consultant entén que la despesa és fiscalment deduïble als efectes de determinar la seva base de tributació, segons el que preveu el Capítol IV de la Llei de l’Impost sobre Societats (d’ara endavant, LIS), per l’exercici anant del dia 1 de gener del 2020 fins al 31 de desembre dels 2020.
En aquest sentit, la consultat sol·licita que l’Administració tributària confirmi que, pel període concernit i d’acord amb els antecedents i circumstàncies abans esmentats, la Despesa és fiscalment deduïble als efectes de determinar la base de tributació de la consultant, segons el que preveu el capítol IV de la LIS, per l’exercici anant del dia 1 de gener del 2020 fins al 31 de desembre del 2020.
Amb referència a la qüestió sobre la possibilitat de deduir els imports derivats dels acords pactats, el Decret legislatiu del 5-6-2019 de publicació del Text Refós de la Llei 95/2010, del 29 de desembre, de l’Impost sobre Societats, en l’article 9.3, estableix com s’ha de determinar la base de tributació de l’impost mitjançant el mètode de determinació directa. L’article en qüestió disposa el següent: «En el mètode de determinació directa, la base de tributació es calcula corregint el resultat comptable, determinat d’acord amb les normes que preveu la Llei 30/2007, del 20 de desembre, de la comptabilitat dels empresaris i el Pla general de comptabilitat, amb l’aplicació dels preceptes que estableix el capítol IV d’aquesta Llei, sense perjudici del que estableix l’article 26».
La mateixa norma, a l’article 13, estableix les despeses que no tenen la consideració de fiscalment deduïbles. Concretament, l’apartat 1.d preveu que no són deduïbles de la base de tributació les despeses següents: «d) Les multes i sancions penals i administratives, els recàrrecs per presentació extemporània i els recàrrecs executius que regulen els articles 24 i 25 de la Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari». Altrament, el mateix article 13, a l’apartat f, disposa que no tindran la consideració de deduïbles «els donatius i les liberalitats. No s’entenen compreses en aquest paràgraf les despeses per relacions públiques amb clients o proveïdors ni les que, d’acord amb els usos i costums, s’efectuïn respecte al personal de l’empresa ni les realitzades per promocionar, directament o indirectament, la venda de béns i la prestació de serveis, ni les que estiguin correlacionades amb els ingressos. En tot cas, aquestes despeses deduïbles fiscalment no poden superar l’1% de la base de tributació positiva mitjana de l’exercici corresponent i dels dos exercicis anteriors, computada abans de l’aplicació d’aquesta limitació. En qualsevol cas, no es consideren donatius ni liberalitats els realitzats a entitats sense ànim de lucre que estiguin inscrites en el Registre oficial corresponent».
Així mateix, en relació amb la imputació d’ingressos i despeses, la mateixa Llei, a l’article 19, preveu el següent: «1. Els ingressos i les despeses s’imputen en el període impositiu en què es meritin, d’acord amb les regles que estableix el Pla general de comptabilitat, atenent el corrent real de béns i serveis que aquells ingressos i despeses representen, amb independència del moment en què es produeixi el corrent monetari o financer, respectant l’adequada correlació entre els uns i els altres. 2. No són fiscalment deduïbles les despeses que no s’hagin imputat comptablement en el compte de pèrdues i guanys o en un compte de reserves si així ho estableix una norma legal o reglamentària, llevat dels casos en què aquesta Llei prevegi expressament incentius o despeses amb efectes fiscals que no hagin de quedar reflectits comptablement, sense perjudici de la necessitat d’esmentar l’incentiu específic en la memòria de l’entitat. Els ingressos i les despeses imputats comptablement en el compte de pèrdues i guanys o en un compte de reserves en un període impositiu diferent d’aquell en què pertoqui la seva imputació temporal, d’acord amb el que preveuen els apartats anteriors, s’imputen en el període impositiu que correspongui d’acord amb el que estableixen els apartats esmentats. No obstant això, si es tracta de despeses imputades comptablement en aquests comptes en un període impositiu posterior a aquell en què pertoqui la seva imputació temporal o d’ingressos imputats en el compte de pèrdues i guanys en un període impositiu anterior, la imputació temporal dels uns i dels altres s’efectua en el període impositiu en què s’hagi realitzat la imputació comptable, sempre que no en derivi una tributació inferior a la que hauria correspost per aplicació de les normes d’imputació temporal que preveuen els apartats anteriors».
Quant a les obligacions comptables, la norma, a l’article 54.1, disposa el següent: «Els obligats tributaris d’aquest impost han de portar la seva comptabilitat d’acord amb el que preveu la Llei 30/2007, del 20 de desembre, de la comptabilitat dels empresaris o amb allò que estableixen les normes per les quals es regeixen».
D’acord amb aquests preceptes, tenint en compte que en el cas en qüestió no es tracta d’una donació o liberalitat ni d’un import que la consultant hagi de satisfer com a conseqüència d’una sanció per la infracció d’una determinada norma, sempre que les despeses derivades d’aquest acord estiguin correlacionades amb els ingressos de l’activitat econòmica de l’entitat i que es compleixin les condicions legalment establertes en termes d’inscripció comptable, meritació i justificació documental, tindran la consideració de deduïbles per determinar la base de tributació de l’impost. Quan la correlació entre les despeses i els ingressos de l’activitat econòmica del consultant no estigui degudament justificada o bé no es compleixi un dels requisits esmentats, les despeses derivades d’aquest acords no tindran la consideració de deduïbles.
A més del que s’ha comentat en el paràgraf anterior, en el cas en qüestió s’ha de valorar si la quantitat pactada deriva d’obligacions anteriors a la data d’execució de l’acord i si en aplicació del principi de meritació s’haurien d’haver imputat en períodes anteriors. Aquest matís té una importància rellevant ja que, quan es tracti de despeses imputades comptablement en un període impositiu posterior a aquell en què pertoqui la seva imputació temporal segons el que preveu l’apartat 1 de l’article 19, la imputació temporal s’efectua en el període en què s’hagi dut a terme la imputació comptable, sempre que no en derivi una tributació inferior. En conseqüència, amb independència de la data del pagament dels imports derivats dels acords, si, en aplicació de l’apartat 1 de l’article 19, la imputació temporal d’aquestes despeses correspon a un període prescrit, aquestes despeses no tindran la consideració de deduïbles.