El temps no cura res
L’hoste totalitari que alberguem clama per sortir en èpoques d’angoixa com l’actual. Tots en tenim un. I tots acollim alhora un jo racional que acostumem a arraconar quan infonen por aquells en qui havíem delegat la nostra seguretat i els nostres lideratges.
Si li donem una oportunitat a la raó és probable que arribem a la conclusió que no hauríem de desconfiar tant dels assenyalats sinó dels que els assenyalen, sobretot quan sabem del cert que ho fan des dels budells. I hauríem de saber posar-nos en la pell de l’altre per destriar el gra de la palla de les seves raons. I entendre’l.
Justament és el contrari del que té pensar només en el rèdit immediat, sigui de caire personal, professional, electoral. Tant és, el matís. Perquè la derrota, quan arribi, serà molt més sonora.
Quan volem guanyar costi el que costi, quan volem conservar el poder a tot preu, s’acostuma a perdre més fàcilment i és en aquests casos quan perdre esdevé infinitament més dolorós, perquè, com que no es contemplava aquesta hipòtesi, aquesta possibilitat, l’arribada del fracàs esdevé més rotunda, més grotesca, més plàstica.
Ara que el poder facilita espais endogàmics de debat i de reflexió, amb la ingènua oposició inclosa i contenta de participar-hi –pobreta–, perquè així podrà ajudar a nodrir l’Andorra dels propers 25 anys, que serà la mateixa per a la majoria que per a ella, i no sap veure que no tindrà escletxes per on poder fer-se notar. Ara, entre totes les agendes imposades per Europa, per les oenagès i per les nacions que fan veure que van unides, en què s’utilitzen les eines de propaganda, dotant-les de finalitats socialment responsables, és quan convé plantar-nos, fugir del camí estrangulat pel pensament únic i saber trobar gent autèntica, més valenta i decidida que la que avui transita pels viaranys administratius, per redreçar i reorientar Andorra.
Voler afrontar la realitat en plena època postpandèmica ens du irremeiablement a no poder deixar intacta la fiscalitat. Enlloc. Tampoc a Andorra. Ens du a raonar sobre la fiscalitat des d’una perspectiva pràctica i no sectària, en què cal exigir explícitament un esforç més gran a qui més té. Ens sabem la lliçó: cal retribuir en funció dels nostres ingressos. Però no l’addenda del final del capítol: hem d’exigir que els diners recaptats es dediquin amb una decidida atenció especial als grups socials menys protegits. Ens cal evitar que esdevinguin persones i famílies encara més invisibles. Per raons humanitàries, ideològiques, sentimentals o fins i tot, si es vol, per autodefensa: ens convé evitar que la desprotecció dugui afegida encara més invisibilitat.
Una societat que reforça tots els seus integrants és una societat que perdura, que no banalitza la indiferència davant de la desigualtat i que s’organitza per contrarestar-la.
Al Estat Units d’Amèrica la desigualtat assoleix un punt d’obscenitat bàrbar: l’1% de la població ingressa gairebé el doble que tota la població de classe treballadora junta, que és en termes demogràfics un grup 50 vegades més gran. Allí, el sistema fiscal és més injust i menys progressiu que mai. Així, els 400 estatunidencs més rics paguen menys impostos que el 50% amb els ingressos més baixos i les grans multinacionals aconsegueixen registrar fins a un 60% dels beneficis en paradisos fiscals.
Revertir aquesta fiscalitat en situació tan regressiva en una potència mundial no és pas una tasca fàcil ni segurament possible. Molt més immediata i assolible ho podria ser per a nosaltres si disposéssim de governants que, contra la indiferència, apostessin ja per l’acció.
Rica en el fons i en la forma, la societat andorrana no hauria de permetre’s l’execrable lassitud de la desigualtat. Ni moderada ni tolerada ni extrema. Vivim en un país tan ric i amb una riquesa tan mal repartida –o ben repartida, segons qui sigui el que reparteixi– en format tan piramidal i sense miraments, que ja és hora de deixar de perdre el nostre temps i el de les futures generacions construint i desconstruint el relat institucional i afrontar d’una vegada per totes la realitat amb el convenciment –sempre necessari– que hi ha altres persones, altres estratègies polítiques i altres discursos per canviar-la.
Fins i tot el Fons Monetari Internacional demana que s’ampliïn les bases impositives, dotant-les de més progressivitat i amb impostos al capital per revertir la situació i articular un impacte tan lleuger com sigui possible en les rendes mitges i baixes, que haurien de ser l’objectiu a protegir –per no descarnar la columna vertebral d’allò més sagrat que hi ha, que és la societat a la qual pertanys– i les que més es beneficiessin d’uns serveis públics forts.
És ara, quan l’Estat andorrà ha d’assumir costos extraordinaris per pagar la crisi sanitària, de la qual n’hauríem de sortir tots junts i enfortits, i fer front a la crisi econòmica que perdurarà en el temps i en la nostra memòria, que s’ha de demanar un esforç més gran a qui més té. I, a més, cal fer-ho de forma absolutament nítida. Clara. I no confondre el poble amb pactes d’Estat que no deixen de ser crides desesperades a emblanquinar el llegat dels que han manat gairebé sempre.
No hauríem de continuar votant partits polítics o persones només per lleialtat com si es tractés de la lleialtat que manifestaríem al nostre equip esportiu de tota la vida. Hem de saber premiar –almenys començar ja a premiar– electoralment la meritocràcia de cada candidat, la seva honestedat personal, la lleialtat al país en la seva diversitat i a la nacionalitat andorrana, la predisposició a usar el criteri propi per damunt del tactisme traïdor, i el valor de centrar i fonamentar la seva acció política en la veritat, sense falses solucions simplificadores.
Cap partit polític, assemblea o agrupació de ciutadans té cap dret històric sobre cap vot. El vot és propi de cada ciutadà i el dona a qui pensa que representa millor els seus ideals. Perquè mentre votar és –si desitjo usar aquest dret– la meva responsabilitat individual, que exerciré sense coacció presumiblement a favor de la col·lectivitat a la qual em sento lligat, no fer-ho també és un gest igualment digne i lloable, convertit en l’antídot a la dictadura del poderós, exercida –cada cop de forma més subtil– a través de les estructures granítiques i de pensament únic dels partits polítics, a bastament conegudes.
Hem normalitzat, amb indiferència i llunyania, múltiples injustícies. I hem jugat amb foc. El mal repartiment de rendes i riqueses, el mite de la inclusió entesa al cap i a la fi, a l’hora de la veritat, com l’exclusió de l’altre, la invasió de moviments particularistes que ens han encegat i no ens han deixat veure cap bosc, no ens han ajudat.
Si els drets de què disposo són la meva responsabilitat, estic convençut que tinc dret a imaginar que altres integrants de classe mitja i treballadora, allunyats del model clàssic d’organització del poder polític, estan desitjant com jo ser alternativa a l’Andorra que ens ha estat donada.
En una Andorra, per exemple, en què cada cop resulta més difícil distingir de manera diàfana les qüestions judicials de les qüestions polítiques. A la justícia se li ha demanat –i ja sembla sols una simple ironia– que actués sempre i sense excepcions d’acord amb la llei i sense permetre interferències de cap signe, de cap bàndol. Diguem-ne inèrcia, diguem-ne deriva, però queda clar que els pinyons que engranaven la cadena de la separació de poders se’ns han rovellat. I hi ha excessius objectius de país pendents. I un risc d’una altíssima vulnerabilitat identitària i grupal que no ens el podem permetre.
Suposo que ens va quedant clar que el poder polític no afavorirà la reducció de la distorsió que es té de la justícia a casa nostra. I que els que tenen el poder a la justícia no en promouran tampoc solucions i celeritat si no és a canvi de més recursos o de més prebendes. Ho demanen tot aquells que de sempre ho han tingut tot.
Queda clar: el que negocia no mana. Perquè el que mana de debò de debò no negocia mai res. És una demostració clàssica del poder. Ens hem passat la vida veient-la i aplaudint-la als films d’acció i patint-la sovintejadament, perquè no ens n’hem sabut escapolir ni anticipar, a la vida real.
Si mantenim aquesta visió del poder resultarà francament difícil assaltar-lo i el que podria acabar passant és que l’estiguem perpetuant.
Hi ha qui sembla enyorar la vella política en què el ciutadà sols podia opinar un cop cada quatre anys. I hi ha qui sembla eludir la possibilitat de modernitzar-la i actualitzar-la.
És en les nostres mans, en les del poble que s’arremanga cada dia, accelerar la política per afrontar les reformes pendents que té Andorra. En matèria de separació de poders, de reforma electoral, de referèndums, de transparència, per invertir les prioritats i atendre com cal aquells que més necessiten i menys reben.
Som a punt de portar perduts un quart de segle de discussions sense dibuix ni objectius previs. Es tracta de no aturar-nos i afrontar les reformes que tenim pendents. Ens ho devem aquest 2023, perquè li ho devem a les generacions futures.
És desconstruir el sentit de la realitat que, ara al 2021, es digui que no hauria de ser discutible ni negociable que tothom disposi d’una pensió suficient i digna. ¿Per què em resulta tan sospitós que no ho hagi de ser ara, de discutible i de negociable, i no pas quan aquells que ara ho diuen ens governaven?
Mentrestant, la presidència d’Itàlia demana a la Unió Europea de mantenir suspeses el 2022 les normes fiscals de despesa per estimular la inversió en la fase de recuperació de l’economia.
A Història íntima de la humanitat (1994), l’erudit i pensador Theodore Zeldin trobo que retrata amb molt d’encert la insipidesa del moment present quan afirma: «És important recordar que ser lliure resulta fatigós i fins i tot esgotador; i, en èpoques d’extenuació, l’amor a la llibertat ha declinat sempre [...]».
De debò, som on volem ser?