Francesc Guillaumet Periodista

«Ja sóc aquí», va exclamar l’any 1980 el president Tarradellas tot just tornar de l’exili. Acabava així un llarg període en el que Catalunya havia perdut la seva principal institució de Govern (i Espanya sencera la democràcia) després de la llarga nit del franquisme. Salvant totes les distàncies divendres passat Catalunya va tornar a deixar enrere un llarg període d’interinatge després que el 28 de setembre de l’any passat s’inhabilités Quim Torra per no despenjar una pancarta en suport dels presos i exiliats. 
La coalició que governava i que ara s’ha tornat a repetir després dels estira-i-arronsa prou coneguts va decidir no rellevar Torra i deixar córrer el temps perquè fos la pròpia dinàmica prevista en l’Estatut (amb els còmputs de temps reglamentats en aquests casos) la que marqués la cita electoral. Potser des del dia a dia no es veu tant l’estranya que ha estat aquesta situació però girant la truita seguir que es veu millor. Imagineu, sinó, què passaria si Andorra es quedés vuit mesos sense cap de Govern i fos l’executiu el qui governés en funcions el país? Vist des d’aquest punt de vista segur que s’entén la singularitat d’aquesta situació.
Què passarà a partir d’ara ja es veurà. Dilluns passat quan sortia publicat aquest article explicava que en aquell moment encara no hi havia fumata blanca per fer govern a Catalunya. Aquell mateix matí, poc després d’arribar als quioscs el Periòdic arribava la notícia que JxCat i ERC s’havien posat d’acord per fer un acord de govern que passava per investir Pere Aragonès com més aviat millor i repartir-se a parts iguals les conselleries, com d’altra banda s’han repartit més o menys els escons, encara que aquesta vegada amb els republicans al capdavant. El divendres, doncs, va arribar una certa normalitat que anirà a més quan entre avui i demà se sàpiguen els noms que formaran part d’un govern que, segons Aragonès, haurà de «culminar la independència» fen «inevitable el referèndum i l’amnistia». D’aquest govern ja s’han anat coneixent alguns noms que pinten força bé. Sense anar més lluny el que es donava ja per fet el mateix dia de l’anunci del pacte era el del doctor Josep Maria Argimon, que és la persona que des de l’altra banda de la Farga de Moles ha dirigit amb mà destra la lluita contra la pandèmia. Sense cap mena de dubte és un bon fitxatge. 
D’altra banda, poc després de la investidura de Pere Aragonès també transcendia que Jaume Giró, exdirectiu de “la Caixa” i de la seva Fundació, assumiria la cartera d’Economia. És aquesta una altra notícia d’interès atès que Giró és un professional de prestigi que sap la matèria que toca. Caldrà estar atent ara als noms que vagin sortint (i que segurament quan es publiqui aquest article ja se sabran més o menys) però de moment sembla que els perfils polítics es combinaran amb els de tècnics de prestigi, com els dos que he citat abans. De fet és bo que així sigui perquè el nou Govern haurà de dibuixar el full de ruta del país que vol, més enllà de recórrer a la via escocesa per intentar forçar un referèndum d’independència.
A hores d’ara, però, és més fàcil que aquest Executiu governi i governi bé, atenent als reptes que té plantejats el país i amb les poques eines que té una autonomia, que no pas que s’aconsegueixi aquest referèndum. El que caldrà, en tot cas, és que la taula de diàleg entre Espanya i Catalunya es comenci a reunir amb assiduïtat i comenci a dibuixar possibles escenaris factibles per superar el conflicte polític que viu Catalunya. No cal dir que la llibertat dels presos polítics és la primera baula sobre la que s’ha de sustentar qualsevol acord al que arribin ambdós governs, en el cas que hi arribessin. En tot cas el que acordin ho haurà de ratificar la ciutadania en referèndum (que no serà d’autodeterminació, òbviament) però que sí que servirà per calibrar la temperatura del país en el moment en el que l’hipotètic acord es portés a les urnes.
Fet i fet, doncs, ara toca tenir paciència i donar temps al nou Govern perquè pugui tirar endavant les seves polítiques i que ho faci, a poder ser, sense interferències constants d’altres poders tot i que sembla complicat quan algunes formacions ja han deixat entendre que recorreran als jutjats cada vegada que no els sembli bé el que fa l’Executiu convertint la lawfare en el dia a dia de la política catalana. 
En tot cas, però, ara és moment d’expectativa, d’esperar cap on va el nou Govern i quin relat de país dibuixa. Perquè el que en definitiva és important és que després de vuit mesos hi pugui tornar a haver president, que al capdavall és al que aspira qualsevol país; que allò que es decideixi a les urnes es pugui convertir en mandat a través dels seus representants. Amb els seus encerts i desencerts, amb els seus errors i cops de sort i, sobretot, amb la màxima honestedat possible per convertir el bé comú en l’eix central de la gestió de la cosa pública.