Temps contra temps
En una de les novel·les de Dostoievski, Stavrogin, la figura central, li diu a un altre personatge que a l’Apocalipsi l’àngel anuncia que ja no existirà el temps. El seu interlocutor, Kirilov, li respon que ja ho sap, que quan tots els homes siguin feliços ja no existirà el temps perquè ja no farà falta. I quan Stavrogin li demana on el posaran, Kirilov afirma que enlloc, i afegeix que el temps al cap i a la fi, no és una cosa sinó una idea i que per tant desapareixerà de l’enteniment.
Aquesta idea, suggeridora, no fa sinó evidenciar el contrari: que vivim atrapats en el temps i que estem subjectes a les seves lleis. La lluita que menem contra aquest esclavatge es tradueix a tots nivells, no només en l’àmbit personal, sinó també en el col·lectiu. En el camp del relat històric els debats i les controvèrsies no només no cessen sinó que per moments semblen multiplicar-se, esperonades per les fake news i les teories conspiratories.
Per a posar un exemple concret la corrent negacionista, que sovint s’autodefineix com a revisionista, intenta relativitzar, minimitzar o bé fins i tot ometre dramàtics esdeveniments ocorreguts en el segle passat. Podem dir però que per sort, a aquest fenomen en augment li sorgeixen oponents formidables. Un d’ells sens dubte és el projecte Every name counts endegat per els arxius alemanys Arolsen, batejats amb el nom de la ciutat de 15.000 habitants que l’alberga, prop de Kassel. Inclós en la Memòria del món de la Unesco ha rebut l’any passat un dels Premis European Heritage Awards.
Es tracta d’un projecte de crowdsourcing per a la creació d’un monument númeric als perseguits i empresonats pel règim nazi. Les víctimes que figuren en aquest registre, uns 17,5 milions, responen a nombroses nacionalitats i els seus perfils resulten molt diversos. Els arxius Arolsen havien estat en el seu origen, és a dir en el 1946, el denominat Servei Internacional de Recerca, que duia les sigles ITS en anglès. Creat per les forces aliades per mirar de reunir a les famílies dispersades, i localitzar els seus membres extraviats es va dedicar a aplegar tots els documents possibles amb l’objectiu d’escatir el destí de milions de persones deportades i obligades la major part al treball forçat.
Es calcula que a la fi de la contesa mundial hi van haver prop de vuit milions de persones desplaçades arreu del continent europeu. Per a fer-nos una idea, el conjunt d’aquest arxiu assoliria al estendre’s una llargària d’uns 26 km. El projecte Every name counts es va inaugurar el gener de 2020 amb la col·laboració de centenars d’alumnes de tota la regió alemanya de Hesse. Més endavant, el confinament obligat a causa de la pandèmia ha fet que els arxius s’obrissin de forma més àmplia a col·laboracions voluntàries d’arreu del món, i si l’any 2020 van mobilitzar uns 4.000 voluntaris, ara aquesta xifra voreja els 20.000. Una quantitat ingent d’informació es posa a l’abast de qualsevol persona que vulgui dedicar-hi part del seu temps. Seguint unes senzilles pautes, aquesta pot, des del seu ordinador, anar omplint les fitxes amb les dades de les víctimes que els mateixos botxins anotaven amb força meticulositat.
El contacte amb aquests desconeguts, a través del seu noms, dels noms dels seus pares, de la seva adreça, ens ofereix un bocí d’història sense relat afegit, difícil per tant d’instrumentalitzar. L’estremiment que provoca la grafia a ploma dels seus captors en certa manera ens certifica que es tracta d’una experiència del temps, el de la mort, l’oblit i el silenci, contra el temps de la memòria.