Natalia Mena

Ser feminista està de moda, de fet tot el que acaba en ista actualment és tendència; ecologista, independentista, budista, i si no ho ets, millor que callis o et convertiràs en el bitxo estrany i marginat de la reunió, per no dir una altra cosa.

Actualment si sortís un ministre a dir que el seu govern és masclista el farien dimitir immediatament i li dirien de tot menys guapo, però surt una ministra a dir que el seu govern es feminista i tots aplaudim com si no hi hagués un demà i suposés un gran pas per la historia de la humanitat.

Jo em pregunto, per què tenim aquesta mania d’estar constantment en guerra amb tot, és a dir, si hem arribat a la conclusió que el masclisme ha estat quelcom dolent per la societat que durant molts anys ha menystingut l’important paper de la dona per al seu desenvolupament i progrés, per què ara volem cometre el mateix error en l’altre extrem. ¿És que no existeixen més fórmules per lluitar pels drets de les dones que no sigui criminalitzant els homes fins el punt que avui en dia, que et tirin floretes s’ha tornat motiu d’assetjament o transformar el llenguatge de forma absurda, representi la culminació d’estar fent alguna cosa per millorar la vida del col·lectiu femení?

Sigui com sigui, són moviments que han anat calant en la nostra societat, però d’una manera menys profunda de la que ens pensem. Són conceptes que estan envoltats de molt de màrqueting i molt de postureig, però molt poques polítiques efectives, que sense fer tant de soroll als mitjans de comunicació i les xarxes comportin una modificació real de la qualitat de vida de les persones.

Intentaré explicar-me. Per mi, sincerament, els temes clau i que m’importen com a dona són: la bretxa salarial (no hem de fer la mateixa feina que un home cobrant menys), qüestió que a dia d’avui encara hi ha sectors on no està resolta; la nostra representativitat en els llocs de poder i directius, que hauria d’augmentar no pel fet del nostre sexe, sinó pels nostres mèrits; respecte a aquest factor encara hi ha el pensament que els homes són nomenats i les dones estem col·locades, i a saber què haurem fet per aconseguir-ho; i la conciliació familiar, que com a eslògan queda molt maco, però que continua sent del tot fictícia, perquè és evident que per les que som mares en moltes ocasions voler compaginar les nostres ambicions professionals amb les personals no ha estat gens fàcil, havent de renunciar a part d’aquestes facetes en moments determinats (suposo que no es pot tenir tot a la vida). Per tant, penso que no es tracta tant de defensar un feminisme que confronti al masclisme, sinó d’igualtat entre ciutadans independentment del seu gènere, que tenen drets i obligacions i aquests han de ser justos i iguals per a tothom.

Seguint amb el meu esperit crític vers aquest feminisme glamuritzat que es porta ara, que no em representa i amb el qual no em sento gens identificada, val a dir que el món no és negre o blanc, hi ha matisos, i en el cas del feminisme, al 1989, la professora de Dret especialitzada en ètnia, gènere i activista Kimberlé Crenshaw, va incorporar el concepte d’interseccionalitat per visualitzar que aquest moviment no només ha d’incloure a la dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l’educació, sinó que ha de contemplar també la intersecció d’identitats marginades i la superposició de problemàtiques racials i d’orientació sexual. Per tant, la cosa no va només d’homes i de dones, sinó que és quelcom més complex, que ha de ser tractat amb el rigor que es mereix.

Està clar que una veu pot inspirar altres veus, com és el cas del Me Too iniciat de forma viral com a hashtag a les xarxes socials. Aquest corrent sorgeix a l’octubre de 2017 per denunciar l’agressió sexual arran de les acusacions d’abusos sexuals contra el productor de cinema i executiu nord-americà Harvey Weinstein. La frase utilitzada durant molt de temps en aquest sentit per l’activista social Tarana Burke fou popularitzada per l’actriu Alyssa Milano, qui va animar a les dones a piular les seves experiències, per demostrar la naturalesa estesa del comportament misogin.

És evident que s’ha anat produint un canvi cultural, que no s’ha forjat en dos dies, sinó que es deu a la lluita de moltes dones de generacions anteriors, que es van deixar la pell perquè actualment s’hagi generat un empoderament de la dona. El que em preocupa és que les generacions que hem heretat aquest llegat l’estem envilint i embrutant amb postures extremes, radicals i de foment de l’odi cap el gènere oposat, que res tenen a veure amb el fenomen inicial. Cometen els mateixos errors que van fer els homes en el seu moment amb el masclisme, i atribuint-nos unes conquestes, que ja ens agradaria a moltes haver liderat. Si d’alguna cosa estic convençuda és que les dones són molt més intel·ligents que tot això, per deixar-nos emportar per rancúnies passades i ser capaces de batallar pel que desitgem amb valor, honestedat i sense necessitat d’adoptar comportaments de misàndria, que d’altra banda, tant hem criticat quan els hem patit nosaltres.

Per tant, soc la classe de dona que li agrada que l’obrin la porta i la deixin passar, que la convidin a sopar o li regalin flors o bombons, perquè soc la classe de dona que no vull renunciar a que em tractin bé, amb educació i galanteria pel fet d’haver de defensar aquesta idea que si vull la lluna, me la baixo jo soleta. Digueu-me antiquada o fins i tot romàntica, però jo soc la classe de dona que com diu la Renée Zellweger a l’escena final de la pel·lícula Jerry Macguire, «sabeu, haig de fer-vos una confessió, us he estat escoltant a totes explicar un milió de drames i, bé, he tingut una actitud molt crítica, potser teniu raó, sabeu, els homes són l’enemic, però jo encara segueixo amant a l’enemic».

Soc conscient que la meva opinió no és molt popular avui dia, però sempre m’he caracteritzat per defensar allò en el que crec tot i que això signifiqui anar contra corrent. Probablement les associacions feministes i moltes dones en general trobin aberrant la meva autocrítica, però considero honestament que el feminisme actual hauria de fer una reflexió de com s’estan fent les coses, si s’està posant el focus en l’important o si simplement s’està banalitzant. Personalment crec que ho podem fer molt millor, sense caure en el parany d’adoptar comportaments masclistes però en femení, i parlar pressionades pels estereotips de gènere i no des de la llibertat individual. Soc persona i com a persona no puc ser assetjada ni discriminada ni maltractada, i no té res a veure amb el sexe o el gènere, sinó amb l’educació, el respecte, la cultura, els valors i la humanitat de la societat que entre tots estem creant. Per això animo a fer-ho des de la cooperació i no des de la confrontació, l’àtac i l’odi a tot el que soni mínimament masculí, perquè soc la classe de dona que per damunt de tot, soc persona.