Francesc Guillaumet Periodista

Aquests darrers dies molts hem mirat a Madrid (jo el primer) i m’he adonat que segurament no havíem donat mai tanta atenció a les eleccions de la villa y corte. D’entrada perquè en condicions normals es feien coincidint amb les municipals i d’altra banda perquè fins ara no hi havia hagut ningú que se sobresortís massa del guió. Joaquín Leguina, socialista reconvertit en popular, va passar sense pena ni glòria i Esperanza Aguirre ens tenia acostumats a algunes sortides de to però la cosa no passava d’aquí. Sí que ens hi vam fixar, això sí, durant el tamazo, aquella operació política de vergonya que va fer que dos diputats socialistes rebentessin la investidura socialista. Però d’això ja fa molts anys. Si ara ens hi hem fixat tant és perquè Isabel Díaz Ayuso ha demostrat tenir idees pròpies (ja pot tremolar Pablo Casado perquè a la presidenta la veig tard o d’hora de candidata a les generals). Tenir idees pròpies, però, no vol dir que siguin brillants. El que ha fet Ayuso a Madrid és posar en pràctica un liberalisme a ultrança que arrasa amb tot i, especialment, amb la gent que més ha patit la pandèmia des del punt de vista sanitari. A Madrid ha donat carta blanca. Tot obert. Tant se val si puja la mortalitat com si no. El primer és l’economia i això l’ha convertit en la principal representat d’un ultraliberalisme que no necessita de VOX per tirar endavant. Ara bé. Aquesta setmana passada Catalunya no només mirava de reüll el que passava a Madrid (que també) sinó que moltes mirades estaven centrades en les eleccions escoceses.

L’SNP de la primera ministra Nicola Sturgeon va tornar a guanyar amb comoditat i la suma del seu partit i dels verds dibuixa una còmoda majoria absoluta al parlament d’Edimburg (dissenyat per l’arquitecte català Enric Borràs, per cert). Dic que bona part mirava també a Escòcia perquè el que passi a Gran Bretanya a partir d’ara és molt interessant pel cas català. Anem a pams. L’SNP va guanyar les eleccions amb comoditat i ho va fer amb la promesa d’un nou referèndum sobre la taula. Nicola Sturgeon ja ha dit que un cop se superi la pandèmia tornarà a plantejar aquesta consulta al primer ministre britànic, Boris Johnson. L’inquilí de Downing Street ja es va afanyar a dir (mentre es comptaven els resultats) que no autoritzaria un altre referèndum d’independència. Cal recordar que a Escòcia ja n’hi va haver un l’any 2014 i Johnson va fer servir aquella màxima tant pujoliana del «ara no toca» (en anglés d’Oxford, és clar). És evident que el mandatari britànic no pot dir que això no és possible (com sí que fa Espanya) perquè a les illes ja n’hi va haver un de referèndum i per un marge de 10 punts van guanyar els defensors de continuar formant part del Regne Unit. Ara però les coses han canviat. Escòcia va votar en contra del Brèxit que sí va abraçar amb ganes Anglaterra i caldrà veure com es posiciona la Unió Europa si finalment hi ha aquest referèndum. Enfadat com està el club comunitari amb el Brèxit (com si els britànics no haguessin fet ús de la seva sobirania per prendre aquesta decisió) és evident que no farien massa escarafalls si una hipotètica Escòcia independent truqués a la porta de Brussel·les per ingressar a la Unió Europea. I és aquí, més que en l’estira-i-arronsa que previsiblement s’obrirà ara entre Sturgeon i Johnson, on es jugarà la partida. Perquè en el cas que Europa fes un by pass perquè Escòcia ingressés al club dels 27 quina força moral tindria per negar el dret a votar en referèndum a Catalunya? Podria la Unió Europea dir sí a Escòcia i fer un cop de porta al Principat? Evidentment són preguntes que estan sobre la taula i que caldrà veure si s’acaben responent o no. En aquest cas, el que em penso és que Europa jugaria a veure-les venir (això vol dir que sobre el paper es mantindria neutral) però que sí que activaria la seva diplomàcia, que per això serveix, en el cas que hi hagués un nou referèndum i els escocesos decidissin deixar la unió amb Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord. 

Mentrestant, però, i per molt que els catalans mirem a Madrid i Escòcia alhora, l’atenció també se centra en Barcelona. Després de gairebé dos mesos d’haver votat, els partits que poden formar govern encara no s’han posat d’acord. Els vetos creuats estan a l’ordre del dia. JxCat i ERC es miren de reüll i fan més evidents que mai les seves diferències mentre que els comuns surten al rescat dels republicans sempre que es comprometin a no incorporar més endavant els seus actuals socis de govern. Mentrestant, Salvador Illa s’ho mira tot recordant que va guanyar les eleccions (amb vots) i que li correspondria a ell formar un govern pel que no disposa de les majories necessàries. Fet i fet, i vist des de lluny, sembla com si al PSOE ja li anés bé que governi ERC a canvi que li doni suport a un Madrid que ha virat descaradament a la dreta després de les darreres eleccions madrilenyes. A l’hora de tancar aquesta article encara no sé si hi haurà govern a Catalunya o si haurem de tornar a votar. El que sí sé és que poc a poc ens podem anar fixant amb la política una altra vegada a mesura que la vacunació avança i anem albirant a l’horitzó una tornada progressiva a la normalitat perduda el març del 2020. I això no deixa de ser positiu, hi hagi o no govern, votin o no a Escòcia o es converteixi o no Madrid en el temple del liberalisme a ultrança.