• És un dels pocs llocs de Grècia on conviuen ortodoxes amb els catòlics

«No senyora. Ni som només la Lurdes de l'Ortodòxia ni la parent pobra de la cosmopolita illa de Mikonos», afirma l'enginyer Takis mentre observa el port des d'un turó de Tinos, la major illa de l'arxipèlag de les Cícladas, en el centre del mar Egeo.

«Nosaltres tenim de tot aquí, fins i tot helioport, belles platges de fàcil accés i altres més verges, a menys de tres hores per vaixell des d'Atenes», agrega l'enginyer.

Takis, de 35 anys, després de passar vuit anys a Atenes, no es penedeix d'haver tornat a la seva illa i dedicar-se al comerç, ara que els grecs busquen alternatives per sobreviure enmig de la pitjor crisi econòmica de la postguerra, que ha fet trontollar els fonaments de l'eurozona.

Tinos té 11.000 habitants, i des de 1823 és el centre de peregrinació més important de Grècia, al que acudeixen a l'any mig milió de cristians a la recerca de consol.

Molt creients pugen de genolls el quilòmetre de la senda que porta a la Catedral de la miraculosa Verge Evangelistria.

ELS ANTICS narradors d'Europa occidental relacionaven indirectament el pelegrinatge a Tinos amb el de la propera illa Delos, en honor a la deessa Artemis de l'Antiguitat.

De fet, entre els grecs, tres oracions a Tinos equivalien a un viatge a Terra Santa.

Tinos és un dels pocs llocs de Grècia, fonamentalment ortodoxa (98 per cent), que conviu des de fa gairebé nou segles (1207) amb els catòlics, que són un terç de la població total.

Els illencs comparteixen en harmonia els ritus a les festes de Nadal i especialment, les de la Setmana Santa que fa ja anys les fan coincidir en la mateixa data amb les catòliques. Algunes de les seves celebracions són en grec en comptes de llatí.

«Vivim en pau i ens volem», afirma a Efe l'historiador Alexandros Florakis, però com en tot conflicte, admet que «va haver-hi enfrontaments armats entre els fidels de les dues religions a l'inici de la revolució al segle XIX».

Tinos és el major centre d'art de marbre, que va guanyar terreny durant els anys del domini venecià gràcies als tècnics que va portar aquest poder des d'altres llocs de Grècia.

FINS I TOT hi ha escrits del segle XIV en els quals els venecians demanen marbre verd per a la catedral Sant Marco, i segons rumors, aquest material es va utilitzar també al Vaticà, estenent-se la seva fama a Alemanya, Bulgària, Romania, Turquia, Ucraïna, Egipte i Rússia.

Un museu sobre la tècnica del marbre i la seva història pot visitar-se al poble de Pirgos, que té alguns dels 20 tallers de la illa.

La tècnica és la mateixa que usaven els grecs fa 25 segles, com en l'Acròpoli d'Atenes, i actualment, experts de la illa treballen en la restauració dels monuments d'aquesta ciutadella.

Tinos es troba a poques milles nàutiques de la coneguda Miconos, paradís dels homosexuals i de la jet set nacional i internacional, un lloc que segons els illencs «va més enllà de l'església, i té molta bellesa natural i bona cuina».

Les celebracions religioses del santoral culminen a Tinos amb una gran festa amb menjar, beguda i música tradicional a la plaça dels pobles durant tot l'estiu.

LA CONSTRUCCIÓ, que va viure el seu auge en els últims quinze anys, ha transformat Tinos en un centre de descans de destacats membres de la societat grega i ha atret també a europeus que viuen allí tot l'any.

L'agricultura constitueix només el 12 per cent de l'economia de Tinos, segons Manteos Vilas, responsable d'una cooperativa, que afegeix que «hem de tornar a la terra per continuar amb els nostres productes».

Altres habitants locals s'aventuren en la diversificació de la producció, amb nous vins, i la recuperació de receptes de plats locals dels seus avantpassats.

La fàbrica de rebosteria Hálaris endolceix des de 1974 a Tinos, a la resta de Grècia i a l'estranger amb més de 350 especialitats, i els seus 20 treballadors són un exemple de l'obstinació local per romandre i florir a la seva terra.

Al juliol i agost el fort vent Meltemia, procedent del sud-est del Mediterrani, refresca l'ambient d'aquesta muntanyenca illa de paisatges àrids i esquitxada de molins de vent i característics peristerones o colomars construïts durant la conquesta veneciana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.