De Colòmbia a Palestina
En els darrers dies dos conflictes han centrat el focus de l’actualitat internacional. D’una banda, Colòmbia ha dit prou als abusos i a la corrupció desvergonyida dels seus líders i, de l’altra, el poble palestí s’ha situat per enèsima vegada en la diana de la tirania israeliana al caire d’una nova guerra.
Però comencem pels primers. L’anunci d’una reforma tributària que afectaria directament la classe mitjana va ser la gota que va fer vessar el got d’una societat colombiana greument perjudicada per la pandèmia i esgotada per les corrupteles cròniques dels polítics de torn. El govern presidit per Iván Duque pretenia augmentar els impostos per a poder finançar ajudes a les famílies més pobres, però la proposta va ser immediatament rebutjada per la classe mitjana, que cobra entre 300 i 1.500 euros mensuals. Aleshores Duque va retirar el projecte de llei i va cessar el ministre d’Hisenda, Alberto Carrasquilla, però les protestes no només s’han mantingut sinó que han anat a l’alça fins a arribar a provocar una aturada nacional. I és que Colòmbia és també el país amb més desigualtats de la regió més desigual del planeta, i la crisi sanitària no ha fet més que corroborar-ho: des del març de l’any passat la pobresa ha augmentat un 42% i malgrat que el president ha imposat severes restriccions de confinament, el 55% de la població (amb feines informals) no es pot permetre no anar a treballar si no rep cap ajuda de l’Estat a canvi. A més, la campanya de vacunació no avança al ritme desitjat i el descontentament amb una gestió precària del sistema de salut pública és unànime.
Tot i que les primeres manifestacions van arrencar de manera improvisada i pacífica, la brutal repressió policial va fer escalar les protestes. Duque, en un intent fracassat de demostrar que la situació estava sota control, va decidir treure els militars al carrer, ignorant les condemnes de la Unió Europea (UE) i l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i causant les esgarrifoses xifres d’una trentena de morts, 800 ferits i gairebé 90 desapareguts. Si això no fos prou, diverses ONGs han comptabilitzat una desena de casos de violència sexual per part de la policia a manifestants dones, sota la cantarella si así son las marchantes, qué rico echarles gases, en referència evident a l’ús injustificat per part de les forces de gasos lacrimògens.
Per tot plegat, i segons les últimes novetats que arriben des de Bogotà, el govern ha decidit asseure’s a negociar amb els manifestants per primera vegada i trobar un consens. Amb l’objectiu d’evitar que es repeteixi una conjuntura semblant a la de les protestes del 2019 que alguns consideren la llavor de l’esclat actual i d’acabar amb el semibloqueig del país que ja ha provocat pèrdues milionàries, el president colombià ha convocat una taula encapçalada per l’alt comissari per la Pau, Miguel Ceballos. Els manifestants han agraït el gest, tot i que ja han avançat que encara no tenen cap intenció de deixar de mobilitzar-se. La bona notícia, però, és que la primera pedra per a la solució sembla que ja està posada.
El que passa a més d’11.500 quilòmetres de distància, entre Palestina i Israel, és encara més complicat. Jerusalem s’ha tornat a convertir en l’escenari d’una espiral de violència desmesurada que troba el seu origen en l’any 1948, amb la creació de l’Estat hebreu. Va ser en aquell moment quan milers de famílies palestines van ser expulsades de casa seva a Jaffa i Haifa per colons israelians i van ser traslladades a Sheik Jarrah com a refugiades. Recentment una sentència del Tribunal Suprem d’Israel ha obligat a desnonar sis famílies palestines de 70 membres, a Sheik Jarrah, també en pro de ciutadans israelians. Aquesta expulsió, sumada al tancament per part de Tel Aviv –justificat, suposadament, per la pandèmia– de la Porta de Damasc que dona entrada a la mesquita d’al-Aqsa a l’inici del Ramadà, ha estat el detonant d’una bomba de rellotgeria. Centenars de manifestants palestins van organitzar una protesta als afores de la mesquita de la Ciutat Vella que va derivar en un enfrontament amb la policia israeliana. Com és habitual en aquests esdeveniments, mentre els palestins llençaven pedres, la policia israeliana responia amb bales de goma i gasos lacrimògens. El balanç: 300 manifestants palestins i 20 agents de la policia israeliana ferits. I la imatge més desoladora: mentre un incendi crema al voltant d’al-Aqsa, un dels llocs més sagrats pels musulmans, milers de jueus ho celebren cantant i ballant a escassos metres al Mur de les Lamentacions. Una clara provocació per a les milícies islamistes de Hamàs que poc van tardar a sortir al contraatac amb el llançament de coets a diverses ciutats israelianes, la majoria dels quals van ser interceptats pel sistema antimíssils israelià i no van arribar a causar danys. Israel, al seu torn, va anar directament a on més mal fa, la Franja de Gaza, amb 130 bombardejos que van causar la mort de 28 persones, moltes d’elles infants –a última hora de la tarda d’ahir ja eren més de 500 atacs, més de 50 morts i 200 ferits–. Aleshores Hamàs va replicar amb un miler de coets que es van saldar amb sis víctimes mortals i 50 més de ferides, totes israelianes.
Mentrestant, el món s’ho mira amb estupefacció, però sense valentia, més enllà de fer una crida a la calma, com si ambdues bandes tinguessin el mateix pes en una balança. Amb tot, aquest etern conflicte és el resultat de la xarxa de violència que genera una ocupació il·legal que fa 73 anys que dura i que Human Rights Watch qualifica de política pròpia d’un règim d’apartheid. Ara només cal esperar que un dels dos bàndols digui que ja en té suficient, sense que això suposi la rendició, i a que prengui la pròxima espurna.