Josep Martinez Analista

Deia Domingo Faustino Sarmiento que la ignorància és atrevida.
L’economista David Ricardo, un dels economistes clàssics més influents, juntament amb Malthus, Adam Smith i James Mill, deia que el deute públic és «una de les plagues més terribles mai inventades per a afligir a un país».
Stuart Mill afirmava que és perjudicial que l’estat recorri al crèdit si destrueix el capital que d’altra manera podria dedicar-se al treball productiu.
Segons l’informe «Bregant amb l’alt deute en una era de baix creixement», publicat pel Fons Monetari Internacional, aquells països amb més deute públic creixen menys a llarg termini.
Els experts del Banc Central Europeu també apunten que els estímuls econòmics a través de l’augment de deute públic deixen de tenir efecte a curt termini a partir d’una ràtio deute públic/PIB del 60-70%. És a dir, que augmentar més el deute no genera creixement addicional a curt termini. A més, a partir d’un 90-100% de deute públic sobre el PIB l’impacte sobre el creixement econòmic es torna negatiu.
 Segons el Deutsche Bank, l’evidència mostra que el creixement s’alenteix quan el deute se’n va més enllà del 90% i, per tant, es corre el risc de crear un cicle deute / PIB insostenible i negatiu.
Aquest cercle viciós pot acabar generant una situació insostenible si en algun moment els tipus d’interès pugen i aquestes muntanyes de deute es tornen insostenibles. Llavors, l’impagament o la repressió financera seran les úniques solucions. És la fórmula heterodoxa del desenvolupament econòmic. La pitjor.
Analitzant les tendències dels últims quaranta anys amb la base de dades històrica de l’FMI, es pot veure que el creixement del PIB real als països avançats s’ha anat ofegant. Ha passat d’una mitjana del 5% anual a principis dels 80, al 4% en els 90, per sota del 3% en la primera dècada dels 2000 i des de la crisi financera fins avui, el creixement real ha estat entre l’1 i el 2%. El pitjor és que pot no haver tocat fons. La crisi del Covid-19 amenaça amb deixar cicatrius importants.
Amb aquest coneixement a la mà, i amb un panorama tan engrescador com el que tenim (entengui’s la ironia), el nostre Govern acaba de llançar un nou programa d’emissió de deute públic per 1.200 milions d’euros, que, afegits als programes vigents, porten l’endeutament d’Andorra per sobre del 100% del PIB. Una nimietat, oi?
Amb aquesta oferta Govern ofereix un interès molt per sobre del que es paga en els mercats internacionals per aquest tipus de peticions creditícies amb garantia de l’Estat. Actualment, les emissions de deute dels governs de la UE es financen a interessos negatius, però Andorra no forma part del club...
Tot plegat, i a la vista de les circumstàncies, dels irrisoris nivells de productivitat del país, i del monstruós increment de deute generat (alegrement) pels gestors de Govern, la pregunta és: són imprudents, insensats o potser extremadament atrevits?