Francesc Guillaumet Periodista

Via lliure. O el que és el mateix: fi de l’Estat d’Alarma, el toc de queda i el confinament perimetral de Catalunya (d’una a l’altra banda del Principat, però, ja s’hi podia anar des de la Setmana Santa). Sembla estrany, doncs, però després de mig any de confinament nocturn i de restriccions de mobilitat que afectaven les llibertats personals més elementals s’han aixecat les restriccions. Gairebé d’avui per demà, d’una matinada a l’altra. En plena cursa cap a la temporada d’estiu, que amb la vacunació que comença a agafar ritme dóna un aire nou a la situació que havíem viscut de manera més o menys ininterrompuda des que el mes de març del 2020 l’arribada del coronavirus ens va agafar tots desprevinguts.
Poc a poc comencen a arribar les bones notícies. Sembla que no pot ser però es comença a veure llum al final del túnel. Pel qui hagi estat alguna vegada al Túnel de Montclar, una galeria totalment recta en la que el Canal d’Urgell agafa velocitat de creuer, la situació pot ser molt plàstica. Hi acostumen a fer sortides els centres excursionistes i des d’una punta només es veu un minúscul punt de llum. Gairebé imperceptible a simple vista. A mesura que es va recorrent el canal amb botes altes (les excursions es fan en l’època que està buit) aquell punt de llum comença a créixer de manera proporcional al que avancen les passes de cada persona. I més o menys això és el que passa ara. 
Podríem dir que ens trobem al quilòmetre tres de la sortida. Ja es veu la llum que penetra per la galeria construïda a finals del segle XIX per presoners condemnats a treballs forçats i que encara ara s’estudia a les facultats d’Enginyeria com una de les obres cabdals de tot Europa. I poc a poc, a mesura que avança el camí, aquell punt de llum a priori minúscul es va fent gran fins que es presenta davant de qui el recorre com la sortida del túnel. Més o menys això és el que ens ha passat en aquesta maleïda pandèmia, una crisi sanitària sense precedents en la que vam entrar gairebé sense donar-nos-en compte a principis del mes de març del 2020 quan el coronavirus va impactar amb força a les nostres vides. 
De fet, abans que a Catalunya, el primer cas conegut de Covid-19 es va notificar a Andorra. Deien les cròniques periodístiques que el pacient tenia símptomes molt lleus i aviat es va recuperar. Vist així semblava que aquest virus seria poca cosa i que els nostres sistemes sanitaris no tindrien problemes en fer-li front. Però no va ser així. 
Personalment em vaig començar a preocupar quan, per motius de feina, em van explicar dos detalls que em van situar de cop al principi del túnel (metafòricament parlant, és clar). La primera em va arribar des de fonts de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, que és el centre de referència de les comarques de Ponent. Una persona que estava en contacte diari amb metges i infermeres m’explicava poc abans de la declaració del primer Estat d’Alarma i del confinament domiciliari que els sanitaris li havien dit, nerviosos, que es veien venir una onada de dimensions gegantines comparable amb un tsunami. La veien arribar i van fer mans i mànigues per fer-hi front i d’aquí els aplaudiments que van rebre durant molts dies a les vuit del vespre. Segurament sense el confinament de la població els nostres sistemes sanitaris no haguessin aguantat aquella primera onada. 
L’altre fet que em va situar davant del túnel (fosc, llarg i sense saber-ne els quilòmetres de llargada) va ser el que em va comunicar un periodista de la casa. Havien trucat des de la funerària al diari per demanar que transmetéssim el missatge que no s’anés al tanatori a no ser que fos estrictament necessari. Més tard es va dir ras i curt que no hi anés ningú. En aquest punt vaig ser conscient que allò que passava era molt greu. Es feia, sobretot, per evitar la proximitat de parents i familiars en un moment íntim i tràgic com el de la mort per evitar que d’aquí se’n derivessin més contagis. D’aquí que durant molt temps als enterraments només hi podien anar tres o quatre persones.  
Però com ja he dit abans aquell túnel que vam començar a transitar a principis del març del 2020 ara ja es va acabant. La vacunació comença a agafar ritme (potser no tant com caldria però gens menyspreable) i la situació es comença a estabilitzar. Sense anar més lluny dimarts passat vam explicar al meu diari que per primera vegada des del començament de la pandèmia les residències de la demarcació de Lleida ja no tenien cap cas de coronavirus. Aquesta és, segurament, una de les millors notícies que hem explicat en els darrers mesos atès que va ser en els geriàtrics on es va viure el pitjor drama d’aquesta crisi sanitària. 
I és que només a la Residència de la Fundació Fiella de Tremp hi van morir 60 padrins i padrines. Tot plegat va ser un drama que amb la vacunació s’ha aconseguit parar amb sec. De la mateixa manera que la metàfora del túnel serveix per veure el camí que hem transitat des de llavors fins ara aquesta notícia també serveix per donar fe de la importància de la vacunació, ja sigui amb Pfizer, AstraZeneca, Moderna o Jansen. Tant se val perquè tots aquests vaccins serviran per obrir la porta a un món que potser ja no serà ben bé com el que vam deixar fa un any i mig però que en tot cas s’hi assemblarà (i molt).