Francesc Guillaumet Periodista

Expliquen que el romànic (i Andorra n’és un bon exponent pel seu patrimoni) va nàixer pels volts de l’any 1.000 arran d’un temps en el que la humanitat va viure dominat per la por. D’aquí les finestres estretes amb poc raig de llum que identifiquen les parets d’aquesta corrent artística que, en bona part, explica l’Europa contemporània. 
Més de mil anys després la humanitat es torna a enfrontar a realitats que creia passades i que han generat també moltes pors i ansietats i que han canviat les maneres de fer a les que estàvem acostumats fins ara. Què en sortirà de tot això? Alguna corrent artística explicarà aquests dies estranys que vivim amb certa recança? És evident que encara ens falta retrospectiva perquè tot just estem emmig de l’huracà (amb tendència a sortir-ne ja) però el que és segur és que d’aquí en sortiran novel·les, pel·lícules i influències artístiques i arquitectòniques que a mesura que passin els anys explicaran l’estat d’ànim dels nostres dies.
De sotragades la humanitat n’ha viscut moltes. De fet, serien incomptables al llarg de la història. El que importa és com sortir-se’n per tirar endavant. Algunes han estat provocades per la barbàrie i el fanatisme, com els salvatges atemptats de Nova York de l’11 de setembre del 2001. Després d’aquells fets hi havia poques certeses on agafar-se però l’art en va ser una. 
Això ho explica molt bé la pel·lícula Match point de Woody Allen, que presenta el propi fet artístic com un dels referents en temps de pors i incerteses com les que es van viure durant aquells anys. La literatura, la pintura o el cinema, doncs, sempre han estat llocs comuns on recórrer quan han anat maldades. El propi Josep Pla, com he explicat més d’una vegada, va començar a escriure el seu Quadern gris arran de la grip espanyola, aquella pandèmia del 1918 que va matar gairebé quatre milions de persones a tot el món. «Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat», explicava el geni empordanès a les notes d’inici d’aquesta obra que va començar per anar anotant tot el que passava durant aquells dies i que amb els anys es va convertir en una de les grans obres de les lletres catalanes.
Pla, però, no va ser l’únic en convertir aquells dies greus de la història contemporània en matèria literària. Molts altres autors ho van fer moguts per aquells moments en els que la humanitat es va tornar a veure desbordada per una pandèmia que va recórrer el món sencer en una època en la que les comunicacions no estaven tant esteses com ara i malgrat tot això no va ser obstacle perquè el virus també traspassés fronteres. Què passarà a partir d’ara no se sap. Pel que fa al món de l’art encara no han sortit massa creacions sobre el tema. Potser perquè encara fa massa poc que ha començat tot i encara és d’hora perquè prengui forma literària o cinematogràfica. De ben segur que hi serà però i quan hi sigui segurament ja haurem començat a passar pàgina d’una situació que ha afectat el món sencer. Llavors podrem tornar a refugiar-nos en les certeses de l’art i en totes aquelles creacions que ens ajudin a descodificar uns dies (els que estem vivint ara) que tard o d’hora tornarà a viure una altra generació perquè com ja s’ha comprovat no som invulnerables a les pandèmies que afecten de manera cíclica la humanitat.
Ara per ara, la cultura ha hagut de quedar reclosa durant molts mesos. Durant els mesos més durs del confinament la impossibilitat de fer espectacles i concerts va portar productores, companyies artístiques i plataformes culturals a rescatar muntatges que es van poder veure per internet. D’alguna manera, a través de la xarxa es podia resseguir una creació en aquell moment congelada per la impossibilitat de fer allò tant propi en aquest món, que és el contacte entre l’artista i el seu públic. Poc a poc es van anar reobrint activitats, la cultura, igual que l’hostaleria o el comerç, ha estat una de les principals damnificades de les restriccions que s’han imposat a tot arreu. Tocs de queda, confinaments comarcals o perimetrals, impossibilitat de passar fronteres i de viatjar feien gairebé impossible assistir a concerts, obres de teatre o exposicions, sempre a més adaptades a les restriccions que marcava la crisi sanitària. 
Un cop es reobri tot, però, en un escenari on la majoria de la població ja estigui vacunada i es pugui començar a fer vida normal caldrà veure si tornen els concerts i les festes multitudinàries. És d’esperar que sí, perquè d’alguna manera són una manera de socialització dels joves (i no tant joves) que gaudeixen d’un concert de Txarango o d’una obra de teatre al Tívoli o al Lliure. Ara per ara és una incògnita, també, com serà l’endemà cultural de tot plegat. 
El que és segur és que tard o d’hora la cultura tornarà a remuntar el vol i es tornarà a posicionar com una de les certeses que envolten un món cada vegada més líquid. Perquè en definitiva l’art, la literatura i la música són el que ens explica com a poble i cal que comencin a remuntar el vol. De la seva tornada a la normalitat en dependrà, en gran mesura també, la nostra tornada a la normalitat.